miércoles, 29 de octubre de 2014

Un domingo cualquiera



En la película “Un Domingo Cualquiera”, Al Pacino arenga a los jugadores de su equipo de fútbol, con un discurso motivacional que consigue revertir el sentimiento de derrota instalado en sus mentes y les catapulta hacia la victoria, insuflándoles el espíritu de lucha en equipo. Aquí está el vídeo y un fragmento del discurso.

https://www.youtube.com/watch?v=mDT0PV8jhlQ

“No sé que decir en realidad. Tres minutos para la mayor batalla de nuestras vidas profesionales. Todo se reduce a hoy, o nos curamos como equipo, o nos desmoronamos.
Jugada a jugada, pulgada a pulgada hasta el final. Ahora estamos en el infierno caballeros, creerme, y, o nos quedamos aquí dejándonos machacar o luchamos por volver a la luz. Podemos salir del infierno, pulgada a pulgada...
...En este equipo nos dejamos nosotros y cada uno de los demás por esa pulgada que se gana, porque cuando sumamos una tras otra, porque sabemos que si sumamos esas pulgadas, eso es lo que va a marcar la puta diferencia entre GANAR O PERDER, ENTRE VIVIR O MORIR. Os diré una cosa, en cada lucha, aquel que va a muerte, es el que gana ese terreno y se que si queda vida en mi, es porque aun quiero luchar, y morir por esa pulgada. Porque vivir, consiste en eso. Las seis pulgadas frente a vuestras caras. Yo no puedo convenceros de que lo hagáis, tenéis que mirar al que tenéis a vuestro lado, MIRADLE A LOS OJOS!, vais a ver a un tío dispuesto a ganarla con vosotros, vais a ver a un tío que se sacrificara por este equipo, porque sabe que cuando llegue la ocasión vosotros HARÉIS LO MISMO POR ÉL.
Eso es un equipo caballeros y… o nos curamos.. AHORA como equipo o moriremos como individuos.

Ahora… ¿Qué vais a hacer?”

Son reflexiones que deberían valer para entender lo que nos jugamos como sociedad, hacia donde queremos ir; si escoger el individualismo como apuesta para superar la situación de emergencia o crisis en la que nos encontramos, o, por el contrario, elegir el camino de la solidaridad, de ir todos a una sin dejarnos personas por el camino, intentando, cada uno de nosotros, en la medida de lo posible, aportar lo mejor de sí, para que el cambio no se quede en una mera declaración de intenciones, remar todos juntos para gestionar nuestra individualidad y no nuestro individualismo.

Empoderémonos para realmente cambiar las cosas, todos y todas somos necesarias, no va a haber otra oportunidad como esta en generaciones de conseguir cambiar el status quo vigente, de revertir a la sociedad el poder político real, apostando, desde la radicalidad democrática, por un modelo de organización social que sea ejemplo y espejo para cualquier pueblo del mundo.

No podemos continuar con una cascada de casos de corrupción como los que nos asolan, hemos de poner freno a la desvergüenza, a la humillación a la que nos somete un nutrido grupo de políticos, empresarios y manipuladores de la realidad, que han decidido por nosotros que no somos ciudadanos, sino súbditos; hemos de rebelarnos contra la resignación del “qué pasará mañana”, de una trama tapando a la siguiente, del “no hay nada que hacer”. Si, hay mucho que hacer, todo realmente está por hacer y sólo la ciudadanía puede conseguirlo. Para comenzar echémosles. Pongámonos manos a la obra, no queda otra.

Juan M. Segarra. Iniciativa del Poble Valencià. Coalició Compromís.


viernes, 10 de octubre de 2014

PROPOSTES DE FUTUR




Ara per ara i, en la meua opinió, els quatre reptes més importants als que ens enfrontem la societat occidental són: el benestar de les persones, la salut, l'obtenció d'energia i el màxim aprofitament dels recursos hídrics. D'aquesta forma, aprofitant la invitació del meu company Vicent Marzà a unes xarrades titulades “Converses de futur, propostes per transformar el País Valencià” vull fer una aportació i donar la meua visió al respecte.


En quant al benestar social i salut, ja vaig explicar (ací) quines van ser les raons d’entrar en Compromís i no en altra formació política. També he donat la meua visió (acíací i ací) de com es podria reactivar l’economia a nivell estatal per generar llocs de treball i reduir l’atur, principal causa de l’estancament que estem patint. Però a nivell local i comarcal també tinc una visió d'aquestos temes que m’agradaria compartir.


Com ja vaig dir, tot es fonamenta principalment en un canvi del model energètic actual. A nivell comarcal no tenim potestat per canviar lleis estatals però s’ha d’apostar per una reconversió del teixit empresarial basat en la construcció. Som líders mundials en transformació de silicats i vidres. Les empreses taulelleres tenen des de fa molts anys assumides tècniques com la cogeneració, però podrien, per exemple, dins del mateix camp de producció, produir semiconductors per elaborar plaques fotovoltaiques, sempre amb una legislació estatal que fera rendible aquesta conversió.


El mateix succeeix amb l’industria del vidre on podrien produir elements per la energia renovable oblidada per excel·lència i que s’ha de convertir en el principal recurs elèctric en pocs anys, la termosolar, òbviament. 


Açò pel que fa a nivell comarcal i de país. Pel que fa a nivell local. Les administracions han de caminar cap a la eficiència energètica. Un ajuntament com Benicàssim té un pressupost de 1095000 euros en llum i prop de 6000 euros en aigua, aquest últim pareix irrisori però ahí està. Aprofitar millor els recursos passa per invertir en canvis dels edificis fent-los més eficients energèticament amb moltíssimes propostes que no vaig a enumerar ja que hi ha molta bibliografia al respecte.


L’aigua esdevé cada volta més un ve escàs per tant s’ha de buscar una transformació de parcs per un millor aprofitament d’aquesta, també s’ha de crear una xarxa alternativa d’emissions pluvials amb dipòsits per recollir-la i després utilitzar-la en neteja, reg de parcs i altres usos que se’ns poden ocórrer. Aquestes mesures juntament amb la recàrrega artificial d'aqüífers han de garantir que les generacions venidores disposen d'aquest recurs esencial per la vida humana.

Altra possibilitat i, amb açò acabe, és la cogeneració a nivell local d’edificis. Les calderes de biomassa estan guanyant terreny i són cada volta més habituals, s’hauria d’estudiar com fer que produisquen electricitat que encara que intermitentment es pot utilitzar per les bombes dels dipòsits abans esmentats. Amb aquesta proposta faríem també un ús de les deixalles orgàniques que s’acumulen per tot arreu en Benicàssim.

Per tant al meu parèixer les administracions han de fer un esforç d'inversió pública en infraestructures que a curt/mig termini generen llocs de treball i al mateix temps produisquen un benefici i un estalvi a la ciutadania.

Diego Zaragozá. Compromís per Benicàssim.

lunes, 6 de octubre de 2014

LA PLAÇA DEL TRENET





La plaça del Trenet va ser impulsada per Manuel Llorca i va romandre tancada durant tota la legislatura següent (2007-2011) per, com ficava al cartell de la entrada, impagament de la Generalitat, com xiquets que s’enfaden si no tenen el que volen i fan pagar a la ciutadania per aquest fet.

Aquest és un lloc agradable per anar amb la família on es pot gaudir d’unes excel·lents vistes de Les Agulles de Santa Àgueda i veure una xarxa ferroviària a escala, amb l’estació, els túnels, magatzems, etc, a més, els diumenges de matí es pot passejar amb uns trenets per un preu simbòlic.

Per tant, la plaça es converteix en un dels principals atractius turístics patrimonials, un lloc de visita obligada per als amics que venen de fora i no coneixen Benicàssim.

En el començament de la legislatura, el Partit Popular es va proposar obrir-la (cosa que no requeria molta inversió, tot s’ha de dir, ja que consistia en obrir un pany i fer uns xicotets canvis de material que s’havia deteriorat amb el temps) i ara per ara es potser l’únic èxit positiu que se li pot atribuir a l’alcaldessa.

Tres anys després la plaça està igual, la font contínua sense funcionar, hi ha un muntó de trastos  que suposen un perill per als xiquets i els bancs del monticle estan trencats. Per tant, esta obertura s’ha limitat a realitzar un assegurança de responsabilitat civil per a poder cobrar als que pugen al tren.

Així, veig insuficients les millores realitzades en la plaça, trobe a faltar una millor conservació de materials que hi ha en ella (com el cas del canvi d’agulles), que s’arregle la font (cosa que donaria més atractiu encara a la plaça) i també podria obrir-se un quiosc per poder prendre algun refrigeri o comprar llepolies, encara que sols fora els caps de setmana que és quan més afluència de públic hi ha.

Diego Zaragozá.   Compromís per Benicàssim.