Enderrocaments Iglesias

Portem gairebé 40 anys convivint a la casa de la democràcia comuna, una casa que va ser reformada a partir de l'estructura de la fosca mansió que el dictador ens va deixar en morir. Aquesta casa, els plànols de la qual van ser realitzats per insignes arquitectes de l'època, ha sofert diverses reformes o retocs, pels quals, fonamentalment, s'han contractat a dues constructores conegudes per tots, que han alternat les seves reformes en el temps, para, suposadament dotar-la de major lluminositat, millor aprofitament de l'espai, nova redistribució interior, etc. Òbviament aquestes dues contractes tenen el nom de PP i PSOE.

I, veritablement, s'han fet coses, en la seva majoria en la façana, la qual ha anat canviant de color amb el pas dels anys, del blau fosc va passar al roig, després al blau cel, al rosa pal, per acabar, en l'actualitat en un gris amb tints negres, per deixadesa o falta de pressupost, qui sap...
Però del seu interior poc sabem, mes allà de les fotos que ens envien o de les coses que ens expliquen els contractistes, que si un envà per allí, que si un canvi d'ubicació del bany de convidats, que si falsejar un sostre...però el que si veiem, és que per moltes reformes que es van fent de la casa, ningú ha vist on es dipositen els enderrocs, ni un sac, ni un contenidor en la porta, gens.

En l'actualitat, anem coneixent per mitjà de diversos habituals que han recorregut les seves estades, que al pati posterior d'aquesta vella mansió s'estan acumulant milers de sacs amb enderrocs, restes de reformes, mobles vells i altres desaprofitaments que fan insuportable l'ambient, que han clausurat la sortida posterior i que amenacen seriosament amb declarar l'edifici en ruïna.
Els actuals ocupants de la casa es mostren incapaces d'escometre qualsevol retoc estructural i segueixen acumulant rebles sense tirar gens a l'exterior; mentre, l'anterior empresa constructora s'ofereix voluntariosa para, ara si, escometre una profunda renovació des dels fonaments de tot l'habitatge.

Però els propietaris, que som tots nosaltres, ja no ho veiem clar, i, mirant altres empreses, hem descobert, que, pel mateix preu, hi ha una contrata d'enderrocaments que posa el solar a la disposició de tots, perquè construïm sobre el terreny una nova casa o adossats o unifamiliars o el que ens plagui.
Enderrocaments Iglesias, de nom comercial Podem, s'ofereix a demolir l'habitatge i a construir-la, ara ens correspon a nosaltres pensar si la construïm entre tots o deixem que els dels enderrocs facen aquest treball.

I en això estem...

Juan M. Segarra Iniciativa del Poble Valencià. Coalició Compromís.

Un domingo cualquiera

En la película “Un Domingo Cualquiera”, Al Pacino arenga a los jugadores de su equipo de fútbol, con un discurso motivacional que consigue revertir el sentimiento de derrota instalado en sus mentes y les catapulta hacia la victoria, insuflándoles el espíritu de lucha en equipo. Aquí está el vídeo y un fragmento del discurso.

https://www.youtube.com/watch?v=mDT0PV8jhlQ

“No sé que decir en realidad. Tres minutos para la mayor batalla de nuestras vidas profesionales. Todo se reduce a hoy, o nos curamos como equipo, o nos desmoronamos.
Jugada a jugada, pulgada a pulgada hasta el final. Ahora estamos en el infierno caballeros, creerme, y, o nos quedamos aquí dejándonos machacar o luchamos por volver a la luz. Podemos salir del infierno, pulgada a pulgada...
...En este equipo nos dejamos nosotros y cada uno de los demás por esa pulgada que se gana, porque cuando sumamos una tras otra, porque sabemos que si sumamos esas pulgadas, eso es lo que va a marcar la puta diferencia entre GANAR O PERDER, ENTRE VIVIR O MORIR. Os diré una cosa, en cada lucha, aquel que va a muerte, es el que gana ese terreno y se que si queda vida en mi, es porque aun quiero luchar, y morir por esa pulgada. Porque vivir, consiste en eso. Las seis pulgadas frente a vuestras caras. Yo no puedo convenceros de que lo hagáis, tenéis que mirar al que tenéis a vuestro lado, MIRADLE A LOS OJOS!, vais a ver a un tío dispuesto a ganarla con vosotros, vais a ver a un tío que se sacrificara por este equipo, porque sabe que cuando llegue la ocasión vosotros HARÉIS LO MISMO POR ÉL.
Eso es un equipo caballeros y… o nos curamos.. AHORA como equipo o moriremos como individuos.

Ahora… ¿Qué vais a hacer?”

Son reflexiones que deberían valer para entender lo que nos jugamos como sociedad, hacia donde queremos ir; si escoger el individualismo como apuesta para superar la situación de emergencia o crisis en la que nos encontramos, o, por el contrario, elegir el camino de la solidaridad, de ir todos a una sin dejarnos personas por el camino, intentando, cada uno de nosotros, en la medida de lo posible, aportar lo mejor de sí, para que el cambio no se quede en una mera declaración de intenciones, remar todos juntos para gestionar nuestra individualidad y no nuestro individualismo.

Empoderémonos para realmente cambiar las cosas, todos y todas somos necesarias, no va a haber otra oportunidad como esta en generaciones de conseguir cambiar el status quo vigente, de revertir a la sociedad el poder político real, apostando, desde la radicalidad democrática, por un modelo de organización social que sea ejemplo y espejo para cualquier pueblo del mundo.

No podemos continuar con una cascada de casos de corrupción como los que nos asolan, hemos de poner freno a la desvergüenza, a la humillación a la que nos somete un nutrido grupo de políticos, empresarios y manipuladores de la realidad, que han decidido por nosotros que no somos ciudadanos, sino súbditos; hemos de rebelarnos contra la resignación del “qué pasará mañana”, de una trama tapando a la siguiente, del “no hay nada que hacer”. Si, hay mucho que hacer, todo realmente está por hacer y sólo la ciudadanía puede conseguirlo. Para comenzar echémosles. Pongámonos manos a la obra, no queda otra.

Juan M. Segarra. Iniciativa del Poble Valencià. Coalició Compromís.

PROPOSTES DE FUTUR

Ara per ara i, en la meua opinió, els quatre reptes més importants als que ens enfrontem la societat occidental són: el benestar de les persones, la salut, l'obtenció d'energia i el màxim aprofitament dels recursos hídrics. D'aquesta forma, aprofitant la invitació del meu company Vicent Marzà a unes xarrades titulades “Converses de futur, propostes per transformar el País Valencià” vull fer una aportació i donar la meua visió al respecte.

En quant al benestar social i salut, ja vaig explicar (ací) quines van ser les raons d’entrar en Compromís i no en altra formació política. També he donat la meua visió (ací, ací i ací) de com es podria reactivar l’economia a nivell estatal per generar llocs de treball i reduir l’atur, principal causa de l’estancament que estem patint. Però a nivell local i comarcal també tinc una visió d'aquestos temes que m’agradaria compartir.

Com ja vaig dir, tot es fonamenta principalment en un canvi del model energètic actual. A nivell comarcal no tenim potestat per canviar lleis estatals però s’ha d’apostar per una reconversió del teixit empresarial basat en la construcció. Som líders mundials en transformació de silicats i vidres. Les empreses taulelleres tenen des de fa molts anys assumides tècniques com la cogeneració, però podrien, per exemple, dins del mateix camp de producció, produir semiconductors per elaborar plaques fotovoltaiques, sempre amb una legislació estatal que fera rendible aquesta conversió.

El mateix succeeix amb l’industria del vidre on podrien produir elements per la energia renovable oblidada per excel·lència i que s’ha de convertir en el principal recurs elèctric en pocs anys, la termosolar, òbviament. 

Açò pel que fa a nivell comarcal i de país. Pel que fa a nivell local. Les administracions han de caminar cap a la eficiència energètica. Un ajuntament com Benicàssim té un pressupost de 1095000 euros en llum i prop de 6000 euros en aigua, aquest últim pareix irrisori però ahí està. Aprofitar millor els recursos passa per invertir en canvis dels edificis fent-los més eficients energèticament amb moltíssimes propostes que no vaig a enumerar ja que hi ha molta bibliografia al respecte.

L’aigua esdevé cada volta més un ve escàs per tant s’ha de buscar una transformació de parcs per un millor aprofitament d’aquesta, també s’ha de crear una xarxa alternativa d’emissions pluvials amb dipòsits per recollir-la i després utilitzar-la en neteja, reg de parcs i altres usos que se’ns poden ocórrer. Aquestes mesures juntament amb la recàrrega artificial d'aqüífers han de garantir que les generacions venidores disposen d'aquest recurs esencial per la vida humana.

Altra possibilitat i, amb açò acabe, és la cogeneració a nivell local d’edificis. Les calderes de biomassa estan guanyant terreny i són cada volta més habituals, s’hauria d’estudiar com fer que produisquen electricitat que encara que intermitentment es pot utilitzar per les bombes dels dipòsits abans esmentats. Amb aquesta proposta faríem també un ús de les deixalles orgàniques que s’acumulen per tot arreu en Benicàssim.

Per tant al meu parèixer les administracions han de fer un esforç d'inversió pública en infraestructures que a curt/mig termini generen llocs de treball i al mateix temps produisquen un benefici i un estalvi a la ciutadania.

Diego Zaragozá. Compromís per Benicàssim.

LA PLAÇA DEL TRENET

La plaça del Trenet va ser impulsada per Manuel Llorca i va romandre tancada durant tota la legislatura següent (2007-2011) per, com ficava al cartell de la entrada, impagament de la Generalitat, com xiquets que s’enfaden si no tenen el que volen i fan pagar a la ciutadania per aquest fet.

Aquest és un lloc agradable per anar amb la família on es pot gaudir d’unes excel·lents vistes de Les Agulles de Santa Àgueda i veure una xarxa ferroviària a escala, amb l’estació, els túnels, magatzems, etc, a més, els diumenges de matí es pot passejar amb uns trenets per un preu simbòlic.

Per tant, la plaça es converteix en un dels principals atractius turístics patrimonials, un lloc de visita obligada per als amics que venen de fora i no coneixen Benicàssim.

En el començament de la legislatura, el Partit Popular es va proposar obrir-la (cosa que no requeria molta inversió, tot s’ha de dir, ja que consistia en obrir un pany i fer uns xicotets canvis de material que s’havia deteriorat amb el temps) i ara per ara es potser l’únic èxit positiu que se li pot atribuir a l’alcaldessa.

Tres anys després la plaça està igual, la font contínua sense funcionar, hi ha un muntó de trastos  que suposen un perill per als xiquets i els bancs del monticle estan trencats. Per tant, esta obertura s’ha limitat a realitzar un assegurança de responsabilitat civil per a poder cobrar als que pugen al tren.

Així, veig insuficients les millores realitzades en la plaça, trobe a faltar una millor conservació de materials que hi ha en ella (com el cas del canvi d’agulles), que s’arregle la font (cosa que donaria més atractiu encara a la plaça) i també podria obrir-se un quiosc per poder prendre algun refrigeri o comprar llepolies, encara que sols fora els caps de setmana que és quan més afluència de públic hi ha.

Diego Zaragozá.   Compromís per Benicàssim.

Les lleis de Newton

Les lleis de Newton són la base de la mecànica clàssica, és a dir les que defineixen les causes i formes de moviment dels cossos.

Primera Llei de Newton (Principi d'inèrcia)

"Tot cos sobre el que no actua cap força, manté el seu estat de repòs o de moviment rectilini uniforme"

Realment aquesta llei sabem que no es pot complir, ja que tots els cossos, pel fregament, acaben aturant-se; més o menys el que està passant en el PP valencià, poc a poc va llanguint sota la seua pròpia misèria, sepultats per un allau de casos de corrupció i per una incompetència en la gestió que desmunta completament aquella dita de, la dreta gestiona millor que l'esquerra. En el seu cas les forces de fregament venen representades per personatges com els Blasco, Cotino, Castedo, Fabra o Barberà, i, en menor mesura per una oposició que s'ha dedicat a veure-les vindre sense pràcticament exercir com a tal, fins l'arribada de Mònica Oltra, que va sacsejar la política valenciana i va fer remoure de l'escó a un bon grapat de bons diputats i diputades que venien dormitant plàcidament.

Segona Llei de Newton (Llei fonamental de la dinàmica)

"Si una força actua sobre un cos, el fa moure de manera que la variació del moviment respecte al temps, és igual a la força que produeix el moviment"

En aquest cas si varies forces actuen sobre el mateix cos, la resultant és la suma de totes elles. El problema ve donat quan les forces actuants sobre el cos es contraresten, és a dir, no sumen. En l'àmbit polític valencià passe una cosa pareguda, l'estaca popular no acabe de caure per l'apuntalament que, voluntària o involuntàriament, exerceix l'oposició, no existeixen uns mínims consensuats per desgastar de manera continuada i sense defallir a un govern que va pegant tombs, però que no acabe de caure a la lona.

Tercera Llei de Newton (Llei d'acció i reacció)

"Quan un cos exerceix una força sobre un altre, aquest últim exerceix una força igual i en sentit contrari sobre el primer"

En política ve a ser, "fer un Salom", o sigue, contestar de manera sectària e insolent a una crítica coherent i argumentada. Desviar l'atenció, entrar en contradiccions i enfangar el terreny de joc, és patrimoni de la dreta més rància, per tant cal realitzar accions que deixen sense arguments ni capacitat de reacció a tota la xarxa clientelar que ha creat el Partit Popular durant més de 20 anys i sabent que la resposta serà el joc brut, estar preparats per combatre'l, no quede altra, preparem-nos des de ja, que en el "Mourinho style" no tenen rival.

JuanMa Segarra   Iniciativa del Poble Valencià. Coalició Compromís.

L'estratègic

Fa unes setmanes que va acabar el FIB, vint anys no són res, o són molt, depèn de la manera de veure-ho. Com tots els anys el poble s'ha omplit de gent jove que busca gaudir del festival per excel·lència, de la força que té el més antic dels festivals de l'estat, de les ganes de ballar i de diversió, de les platges de la localitat i del seu entorn com enclavament extraordinari, o no?.

És cert que després d'uns anys complicats, en els quals la nefasta gestió dels organitzadors ha tingut molt a veure, el FIB ha presentat un cartell decent, potser no massa atractiu, però digne a la fi, encara que també és de veres que l'esdeveniment ha continuat amb la seua sostinguda caiguda, tant en nombre d'espectadors, com en beneficis pels comerciants del poble. Així i tot des del consistori local aquesta realitat s'ha disfressat dins del context de crisi generalitzada per tota Europa (més del 70% del públic és de fora) i s'han presentat xifres absolutament generoses amb l'impacte econòmic que el FIB represente per les butxaques del nostre poble.

Fa uns anys els organitzadors originals es varen desfer del festival i el vengueren a un grup liderat per l'empresari Vince Power, el qual realment el va comprar per a continuar amb el negoci i guanyar diners. Quan la cosa va començar a no funcionar, les arques públiques van cobrir, en part, les despeses de l'empresa, fins que l'any passat amb l'amenaça d'un concurs de creditors sobre l'organització, els poders polítics , sota la campana, aconseguiren salvar el FIB, meitat amb diners de tots, meitat amb l'afavoriment de la venda del festival a un altre grup inversor. A això se li coneix, en paraules de la regidora de festivals, l'alegre i optimista Carolina San Miguel, com, "el Fib és estratègic per a Benicàssim", el que ve a ser més o menys, "encara que sigue un pou sense fons, injectarem diners per garantir la continuïtat".

Realment la nova organització ha fet el que ha pogut per donar estabilitat, però la realitat és crua i les dades són per analitzar, en tres anys el festival de festivals ha perdut 80.000 espectadors i, de continuar la tendència, en poc de temps deixarà de ser negoci i ja sabem com són els negocis...si hi ha rendibilitat es mantenen i sinó o es canvien de format, o es traslladen a altres llocs o baixen la persiana.

En contraposició tenim l'altre gran festival de l'estiu en Benicàssim, el Rototom, tradicionalment el germà pobre, l'exemple contrari de l'escrit més amunt, aquest any serà la seua cinquena edició en la localitat (21 en total) i malgrat els seus començaments complicats, ha aconseguit consolidar-se com una alternativa diferent, donada la seua capacitat d'oferir un programa variat e inclusiu, que satisfà a un bon grapat de persones de diferents edats. Fòrums de debat, activitats pels menuts, música i reivindicació han fet del Rototom un festival de referència dins de la programació a l'ús de la majoria d'esdeveniments d'aquest tipus.

Ajudes públiques tenen els dos festivals, ara ens hem de plantejar si seguim donant respiració assistida a un moribund sense demanar un canvi de tendència i un replantejament del model (Fib) o si fem bandera d'un altre model, pot ser més crític, però molt més atractiu per a les persones (Rototom); tot sense perdre de vista que els dos són negocis privats i que quan deixen de funcionar s'aniran amb la música a altra part.

Juan M. Segarra. Iniciativa del Poble Valencià. Coalició Compromís.

Rus, Salom y otros chicos del montón

Un model de dreta assilvestrada o europea era la discussió acalorada que tenien dues persones a peu de carrer. Un d'ells identificava al vell aparat del PP valencià, representat per Alfonso Rus, amb un model conservador caduc i que calia renovar; citant a gent molt més jove i preparada per fer un relleu generacional i d'idees, en el qual el protagonisme el tenien que assumir els joves, com per exemple, va dir, Luís Salom.
Per contra l'altre home defensava la tasca feta pel totpoderós president de la Diputació de València i atacava a l'assessor de l'ajuntament del cap i casal amb arguments contundents, com per exemple les seues clavades de pota en les xarxes socials, arran l'assassinat d'Isabel Carrasco o el seu sou de 4000 euros al mes.

Reflexionant sobre aquest fet i sobre Alfonso Rus, el qual acumula uns quants càrrecs, com diputat autonòmic, alcalde de Xàtiva, president de la Diputació o del club de futbol del seu poble, l'Olímpic (a banda de tindre ganes de presidir també el València), me venen al pensament diverses anècdotes, que fan del personatge una mena de filó per al periodisme i una font constant de notícies pels mitjans.

Exabruptes dignes d'una ment caciquil com, "Alguns professors, eixos que diuen aleshores o gairebé, no sé que vol dir, però són uns gilipolles" https://www.youtube.com/watch?v=m0Kr1h8bmgg o aquella en la qual desqualificava a vàries bandes de música del seu poble, "...és que jo no puc veure a eixos de les bandes. Eixos són més rojos que un titot, els fills d'una puta" https://www.youtube.com/watch?v=Ezy3iieYeLo.

Moltes més frases "mítiques", fan que els incondicionals del nostre Fernando Esteso particular, l'ovacionen per ser un home "que diu les coses tal qual les pense, al pan pan y al vino vino", però donen munició als grups de l'oposició per atacar a aquesta dreta instal·lada en el poder, amb uns arguments inapel·lables, ja que les maneres d'actuar del mediàtic alcalde, recorden uns temps que els valencians creiem superats i no corresponen a un representant escollit democràticament.

D'altra banda tenim a Luís Salom, assessor de l'ajuntament de València, community manager de l'alcaldessa Rita Barberà i responsable d'agitar les xarxes socials i d'encoratjar als militants populars en aquests nous mitjans de comunicació. Tot i això, l'ínclit Salom té un problema, d'educació clar, utilitzant les xarxes per desqualificar amb insults a aquells que no comparteixen els seus posicionaments, de vegades sembla més un hooligan que un amic del PP, el que crea cert desassossec  amb els representants de la "vella guàrdia".

Darrere d'una indumentària impecable, uns modals trets d'una escola de protocol, un engominat senzillament perfecte, ens trobem un antisistema de manual a l'hora d'intentar polvoritzar l'adversari polític, encara que no ha aparegut el jutge que prengue en consideració que cap barbaritat de les que habitualment piule, és constitutiva de falta o delicte.

A tots dos els uneix l'animadversió per tot allò que face olor a esquerra (o rojos com diuen ells) o a valencianisme (l'anomenen "catalanisme"), un davant d'un micro (Rus), l'altre davant d'un teclat (Salom), solen desfogar-se, sense tindre en compte moltes coses (i sense pensar molt, tot sigue dit), com per exemple que va ser el Partit Popular el que va vendre la CAM al Banc Sabadell per 1€, o el Banc de València a La Caixa per un altre euro, això si és catalanisme pur i dur, o igualar-nos a tots i totes els valencians i valencianes en la misèria, al mes pur estil socialista de Corea del Nord.

A la fi, aquestes dues branques de l'arbre de la dreta valenciana, realment només tenen de diferent el mitjà de comunicació utilitzat, ja que la modernitat, la tolerància i el respecte encara no el coneixen, per tant per ells l'europeïtzació encara no ha arribat, segueixen assilvestrats, com els personatges de la pel·lícula d'Almodóvar (Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón), tan vulgars, tan rústics, tan salvatges, tan..., tan "chicos del montón"...

Juan M. Segarra.  Coalició Compromís

A contracorrent

Acostumades a remar contracorrent, les dones, al llarg de la història s'han vist arrossegades per batalles, martiris, condemnes i entrebancs d'allò més variats, accions totes elles pensades o imaginades pels homes, per a la seua glòria, sense considerar cap efecte nociu per a mares, germanes o parelles, negant-les la capacitat d'opinió, d'anàlisi o decisió amb un paternalisme fastigós i que es manté, fins i tot en l'actualitat.
El 8 de Març, des del llunyà 1911 es celebra el dia internacional de la dona, com a reconeixement de la lluita d'aquestes per la participació, en igualtat amb els homes, en la societat i en el seu desenvolupament íntegre com a persones; avui, més de 100 anys després, malauradament continuem commemorant aquest dia; i dic malauradament perquè en molts àmbits, massa àmbits més bé, aquest dia té tota la vigència.
Hem avançat en matèria d'igualtat, és clar, però també cal dir que no ha estat suficient, a saber, en els països suposadament desenvolupats, la majoria de dones continuen guanyant vora 1/3 menys que qualsevol home pel mateix treball, la violència masclista no s'atura i no té aparença de fer-lo en un futur pròxim, la immensa majoria dels dirigents d'estats del grup dels poderosos són homes, així com la pràctica totalitat de càrrecs de les administracions exteriors i de defensa d'aquests estats, els grans consells d'administració de les empreses amb la facturació en milions de dòlars per bandera són homes...i així van passant els anys, va passant la vida i continuem igual. I les excepcions no són honroses, ni de lluny, les dones en llocs d'importància extrema (Merkel, Lagarde) han crescut com a homes, s'han rodejat d'aquests per desenvolupar les seues tasques i han adaptat en masculí la seua feminitat com a forma d'actuació.
En el tercer món no cal dir que la fractura és enorme, brutal, tant que, en molts països ix més a compte nàixer animal que dona. Els motius religiosos al llarg del món, són en gran mesura els culpables d'aquesta situació.
L'ONU en boca del seu secretari general ja ha deixat clar que, "Els països en els quals hi ha més igualtat de gènere experimenten un major creixement econòmic. Les empreses que compten amb més capdavanteres dones aconsegueixen millors rendiments. Els acords de pau que inclouen a les dones són més duradors. Els parlaments en els quals hi ha més dones aproven més lleis sobre qüestions socials clau com la salut, l'educació, la lluita contra la discriminació i la manutenció dels nens. Les proves no deixen lloc a dubtes: la igualtat de la dona suposa progressos per a tots"
Espere que ben aviat no tinguem que celebrar més aquest dia, que les polítiques d'igualtat, que la discriminació positiva i que la determinació de totes i tots face possible un 8 de Març com a "dia internacional de les persones", així, sense gènere.
Salut.
J.M.Segarra. Iniciativa del Poble Valencià. Coalició Compromís.

Celebrem

El dia mundial de les zones humides i el Quadre de Santiago.

El pròxim dia 02 de febrer se celebrarà el Dia Mundial de les Zones Humides.

I aquest any tornem a celebrar el reconeixement del Quadro de Santiago com una zona humida i protegida gràcies a la sentència del Tribunal Suprem (TS) en el contenciós del PAI Benicàssim-Golf.

I podem celebrar que podem passejar, fer esport i anar en bicicleta o a cavall pel Quadro de Santiago lliurement,  perquè és patrimoni del nostre poble i del poble valencià, i no d’una constructora i el seu camp de golf.

I podem celebrar les visites dels esplugabous, cuetes blanques, agrons i la resta d’aus que acudeixen al Quadro de Santiago quan s’entolla cada volta que plou amb una certa intensitat.

I podem celebrar l’olor a terra mullada, el soroll de la terra xopa d’aigua al trepitjar-la o el soroll del vent quan passa entre les canyes.

I podem celebrar que la única construcció que sobresurt del paisatge, un poc més enllà i amagada entre uns pocs arbres, és la Torre del Baró, un altre exemple del patrimoni històric i cultural de Benicàssim.

O podem celebrar que, encara més enllà, es veuen les poques palmeres del que fou el Palmerar de Benicàssim, amb constància de la seua existència ja des del segle X i del que s’ha dit que era el palmerar més septentrional d’Europa.

Inclús podríem celebrar la inclusió del Quadro de Santiago en el Catàleg de Zones Humides de la Generalitat Valenciana, amb un pla de gestió i conservació com cal. Però la Conselleria, de moment, no ho veu necessari, com evidencien les respostes donades al grup parlamentari de Compromís a Les Corts.

O podríem celebrar que a l’Ajuntament treballaran en donar a conèixer i protegir aquesta marjal. Però poc es pot esperar de l’equip de govern si considera que el Quadro de Santiago no és una zona humida (segons el seu criteri a la reunió que tingué lloc al Palmerar amb motiu de la sentència del TS el 02 de febrer de 2013).

També podríem celebrar la restauració ambiental del Quadro de Santiago, aplicant o adaptant  l’estudi que va realitzar el SEHUMED (Universitat de València) per encàrrec de l’Ajuntament, per inundar permanentment una zona i així recuperar la vida que el sistema de drenatge i la bomba de Coviles li va llevar.

També podríem celebrar la recuperació del Palmerar, cuidant i recuperant les palmeres que ja hi ha i plantant més palmeres, per recrear allò que fou en el passat.

També podríem celebrar la rehabilitació de la Torre del Baró, per convertir-la en un centre d’interpretació del Quadro i el Palmerar, i recordar la gent que va transformar allò que es coneixia com el Lluent en camps de cultiu d’arròs i de la duresa del treball aquells dies.

I perquè no, inclús podríem celebrar les visites de turistes al Quadro, la Torre i el Palmerar, perquè és un paratge únic, posat en valor, estimat i conservat pel poble al que pertany.

I per les persones més pragmàtiques, inclús podríem celebrar que els/les turistes s’allotgen als hotels de Benicàssim, mengen en els restaurants de Benicàssim i es deixen els diners en Benicàssim.

Podem celebrar moltes coses, així que ho celebrem... però treballem també per tot allò que podríem celebrar. Així que treballem...

Carles García Simeó. Compromís per Benicàssim.

El dia de les paelles

Les paelles!!, festa pagana dins de les festes en honor al patró de Benicàssim, Sant Antoni, i la patrona Santa Àgueda, dia en que mitja província aprofita per a gaudir sense límits de la diversió que suposa aquest esdeveniment en ple gener, un pre-carnestoltes, un post-nadal, una vàlvula d'escap.

Aquesta data de finals de gener a més també aglutina al voltant del foc, l'arròs i el pollastre, als nostres representants polítics, que es fan notar any rere any passejant entre la multitud, repartint abraçades, somriures i paraules que tothom vol escoltar. Com aquest any es electoral el desembarcament ha estat del més variat i nodrit.

Diputats i diputades provincials, autonòmics, nacionals, regidors i regidores, alcaldes, alcaldesses...cadascú amb el seu soroll mediàtic corresponent, assistint a una festa, que, d'uns anys cap ací ha passat de merament local, a d'obligat compliment dins de l'agenda.

Però tot ha quedat eclipsat aquest any per la visita del Molt Honorable Alberto Fabra, president de la nostra Generalitat, si, dic nostra, encara que ens l'hagen segrestat, encara que l'hagen buidat de contingut, encara que l'hagen saquejat, encara que no creen en ella; amb tot això s'ha presentat el president per rebre l'abraçada, els aplaudiments i l'afecte dels veïns del poble.

I la cosa va començar bé, la multitud de corifeus al servei (i a sou es suposa) de la dreta, el va rebre amb efusivitat, autoritats de la capital, provincials i una plèiade de convençuts del règim el rendeixen homenatge amb ardor, les autoritats locals en ple, amb l'alcaldessa imputada al capdavant (com tot l'equip de govern), li recorden que està a cobert, en territori amic, a casa a la fi...i mira tu que el nostre President es va animar i va voler fer memòria d'aquells temps no tan llunyans en els quals la gent li deien "guapo", "templat" quan caminava pels carrers de Castelló; així va començar a caminar entre el fum i un munt de paellons, fogueres i persones que primerament se'l miraven amb indiferència, però que desprès, envalentits i indignats, el van escridassar, amb els lemes ja coneguts: "volem tv3", "volem canal 9", "Fabra paga ja" o "Fabra dimisión".

Precipitadament, l'home, amb rostre impertèrrit, va estrènyer el pas i tornà el més aviat possible amb els seus, mentre el somriure forçat delatava l'incòmode de la situació per a una persona que s'ha guanyat a pols el menyspreu i la indiferència de bona part de la ciutadania. Flanquejat pels imputats alcaldes Bataller i Marqués que se'l miraven amb comprensió; darrere, ufà, Moliner es rellepava tranquil.

Sembla que aquest cop si, han aconseguit que la gent comencen a despertar i potser es porte a la pràctica la famosa frase: i amb el somriure, la revolta.
Salut.

J.M.Segarra. Compromís per Benicàssim.

Breus apunts d'història

Resulta curiós que en ple segle XXI, encara s'hagen de defensar drets fonamentals com aquells que tothom dóna per fets, igualtat, dret a l'alimentació, dret a l'accés a l'educació, a l'accés a l'aigua, drets humans, que, en definitiva, i al llarg de la història, han anant aconseguint-se i molts d'ells han quedat plasmats en les diferents cartes i declaracions que les Nacions Unides van redactar durant el segle XX.
Per diverses raons, hi ha països que encara estan en una etapa de desenvolupament de les diferents declaracions, bé sigue per causes econòmiques, socials, religioses o de qualsevol tipus, que no anem a debatre, però el que resulta evident es que tant a Europa com a Nord-Amèrica la majoria de declaracions han servit de normativa, per, en gran mesura, desenvolupar lleis que permeten posar-les en pràctica.
Per tot això resulta almenys xocant que un estat com el espanyol, suposadament aconfessional, desenvolupat, europeu a la fi, haja presentat un esborrany per a la seua tramitació, de substitució de la Llei orqànica 2/2010, de 3 de març, de salut sexual i reproductiva i de la Interrupció voluntària de l'embaràs, amb la intenció de restringir a dos els supòsits en els quals les dones podran exercir l'avortament: violació o risc per a la salut de la mare.
Més restrictiva que la de 1985, que va durar 25 anys, suposa un retrocés en els drets de les dones sense precedents en qualsevol democràcia avançada, per tant caldria recordar al govern de l'estat, diferents declaracions signades internacionalment, sota el paraigües de les Nacions Unides, que ha vingut realitzant des de 1979 fins al moment actual.
En el marc de la CEDAW (Convenció sobre l'eliminació de totes les formes de discriminació contra les dones; 1979), varen signar (i aplicar a partir de 1981) entre altres coses, allò que explica l'article 16, apartat E: "Els mateixos drets a decidir lliure i responsablement el nombre dels seus fills i l'interval entre els naixements i a tenir accés la informació, l'educació i els mitjans que els permeten exercir aquests drets".
No sols això, en la conferència de El Caire sobre població i desenvolupament (1994), es va acordar (i el govern va signar), "per al 2005, s'ha de reduir a la meitat el desequilibri entre la proporció de persones que utilitzen anticonceptius i les que expressen el desig d'espaiar els parts i/o limitar el nombre de fills/es; planificant els recursos necessaris per per a crear serveis de planificació familiar i salut reproductiva".
I encara hi ha més; en el marc de la IV Conferència Mundial sobre les dones (Beijing 1995) queden establerts els drets sexuals i reproductius com a part indissoluble dels Drets Humans: "Els drets humans de les dones inclouen el seu dret a exercir el control i decidir lliure i responsablement sobre les qüestions relatives a la seva sexualitat, inclosa la seva salut sexual i reproductiva, lliures de coerció, discriminació i violència".
Aquests tres exemples signats pel govern de l'estat, juntament amb diferents cartes (Bangkok, Ottawa...) i resolucions sobre salut sexual i reproductiva acordats en el marc de la UE, no han estat obstacle per a que el ministre Ruíz-Gallardón present una nova Llei més restrictiva, que divideix a les dones entre riques (les que podran anar a l'estranger a avortar) i pobres (les que tindran que quedar-se i assumir les conseqüències) i que està feta a la mida del proposat per l'església catòlica més reaccionaria.
Caldrà recordar als nostres dirigents allò tan obvi com que els drets aconseguits no poden derogar-se i menys per qüestions ideològiques, ja que el progrés, la llibertat i els drets civils sempre acabaran obrint-se camí a pesar dels obstacles que vulguen afegir, i que el poble no vol retrocessos, sinó estar al nivell de les democràcies més avançades d'Europa especialment en matèria del dret de les dones a decidir sobre el seu cos.
Lluita i força companyes i ni un pas enrere!!. Salut.

J.M.Segarra. Compromís per Benicàssim.

Equilibri

No esperava ni de lluny a un home brillant, mordaç, entretingut, però vaja per davant que el que vaig escoltar ahir del Molt Honorable President de la Generalitat (o Consell que es veu que així l’agrada que els anomenen) va ser una decepció tan gran que de vegades fa pensar si aquest tipus de polítics ho són per vocació o per accident.

Tot el seu discurs va ser monòton, sense emoció, sense ànima, una successió de paraules tals com; recuperació, competitivitat, reducció, aprimament, desavantatge, unanimitat, lleialtat, equilibri i un sense fi de tòpics que feien que l’auditori que semblava prou amable amb el President, estigués tan gèlid com una panna de glaç.

De fet tot va ser tan previsible que els titulars que la premsa ha publicat es poden resumir en dos i a preguntes de la gent present; o bé, que la infanta (malauradament segons ell) és igual que la resta d’espanyols al haver estat imputada, o bé que el president d’Extremadura tingue el que hi ha que tenir per discrepar de la posició oficial del partit en la propera executiva del PP.

Pobre bagatge per a una persona que pretén governar al poble valencià i que a més pretén millorar el finançament autonòmic “prevalent a les persones i no als territoris”, però que és incapaç de explicar com vol aconseguir aquest fet; és a dir: exigint a Madrid?, o incomplint amb el sostre de dèficit?, o declarant-se insubmís d’una manera o altra?, o posant per davant a les persones en lloc dels interessos del deute?, o l’única manera és gitant-se amb Montoro?...com Sr Fabra?.

La llàstima es que una de les nombroses preguntes que, per qüestió de temps, va quedar sense resposta fou la que jo vaig escriure en la targeta que ens passaven als assistents; pensa confirmar el lideratge tant a nivell del seu partit com de cara al poble passant per les urnes?; supose que la persona que filtrava les preguntes, després d’escoltar tantes voltes la paraula equilibri va haver de pensar, “amb els equilibris que el President està fent per estar més d’una hora sense dir absolutament res, no caldrà que conteste això, no sigue que tingue que mullar-se”.

Juan M. Segarra. Compromís per Benicàssim.