Celebrem

El dia mundial de les zones humides i el Quadre de Santiago.

El pròxim dia 02 de febrer se celebrarà el Dia Mundial de les Zones Humides.

I aquest any tornem a celebrar el reconeixement del Quadro de Santiago com una zona humida i protegida gràcies a la sentència del Tribunal Suprem (TS) en el contenciós del PAI Benicàssim-Golf.

I podem celebrar que podem passejar, fer esport i anar en bicicleta o a cavall pel Quadro de Santiago lliurement,  perquè és patrimoni del nostre poble i del poble valencià, i no d’una constructora i el seu camp de golf.

I podem celebrar les visites dels esplugabous, cuetes blanques, agrons i la resta d’aus que acudeixen al Quadro de Santiago quan s’entolla cada volta que plou amb una certa intensitat.

I podem celebrar l’olor a terra mullada, el soroll de la terra xopa d’aigua al trepitjar-la o el soroll del vent quan passa entre les canyes.

I podem celebrar que la única construcció que sobresurt del paisatge, un poc més enllà i amagada entre uns pocs arbres, és la Torre del Baró, un altre exemple del patrimoni històric i cultural de Benicàssim.

O podem celebrar que, encara més enllà, es veuen les poques palmeres del que fou el Palmerar de Benicàssim, amb constància de la seua existència ja des del segle X i del que s’ha dit que era el palmerar més septentrional d’Europa.

Inclús podríem celebrar la inclusió del Quadro de Santiago en el Catàleg de Zones Humides de la Generalitat Valenciana, amb un pla de gestió i conservació com cal. Però la Conselleria, de moment, no ho veu necessari, com evidencien les respostes donades al grup parlamentari de Compromís a Les Corts.

O podríem celebrar que a l’Ajuntament treballaran en donar a conèixer i protegir aquesta marjal. Però poc es pot esperar de l’equip de govern si considera que el Quadro de Santiago no és una zona humida (segons el seu criteri a la reunió que tingué lloc al Palmerar amb motiu de la sentència del TS el 02 de febrer de 2013).

També podríem celebrar la restauració ambiental del Quadro de Santiago, aplicant o adaptant  l’estudi que va realitzar el SEHUMED (Universitat de València) per encàrrec de l’Ajuntament, per inundar permanentment una zona i així recuperar la vida que el sistema de drenatge i la bomba de Coviles li va llevar.

També podríem celebrar la recuperació del Palmerar, cuidant i recuperant les palmeres que ja hi ha i plantant més palmeres, per recrear allò que fou en el passat.

També podríem celebrar la rehabilitació de la Torre del Baró, per convertir-la en un centre d’interpretació del Quadro i el Palmerar, i recordar la gent que va transformar allò que es coneixia com el Lluent en camps de cultiu d’arròs i de la duresa del treball aquells dies.

I perquè no, inclús podríem celebrar les visites de turistes al Quadro, la Torre i el Palmerar, perquè és un paratge únic, posat en valor, estimat i conservat pel poble al que pertany.

I per les persones més pragmàtiques, inclús podríem celebrar que els/les turistes s’allotgen als hotels de Benicàssim, mengen en els restaurants de Benicàssim i es deixen els diners en Benicàssim.

Podem celebrar moltes coses, així que ho celebrem... però treballem també per tot allò que podríem celebrar. Així que treballem...

Carles García Simeó. Compromís per Benicàssim.

El dia de les paelles

Les paelles!!, festa pagana dins de les festes en honor al patró de Benicàssim, Sant Antoni, i la patrona Santa Àgueda, dia en que mitja província aprofita per a gaudir sense límits de la diversió que suposa aquest esdeveniment en ple gener, un pre-carnestoltes, un post-nadal, una vàlvula d'escap.

Aquesta data de finals de gener a més també aglutina al voltant del foc, l'arròs i el pollastre, als nostres representants polítics, que es fan notar any rere any passejant entre la multitud, repartint abraçades, somriures i paraules que tothom vol escoltar. Com aquest any es electoral el desembarcament ha estat del més variat i nodrit.

Diputats i diputades provincials, autonòmics, nacionals, regidors i regidores, alcaldes, alcaldesses...cadascú amb el seu soroll mediàtic corresponent, assistint a una festa, que, d'uns anys cap ací ha passat de merament local, a d'obligat compliment dins de l'agenda.

Però tot ha quedat eclipsat aquest any per la visita del Molt Honorable Alberto Fabra, president de la nostra Generalitat, si, dic nostra, encara que ens l'hagen segrestat, encara que l'hagen buidat de contingut, encara que l'hagen saquejat, encara que no creen en ella; amb tot això s'ha presentat el president per rebre l'abraçada, els aplaudiments i l'afecte dels veïns del poble.

I la cosa va començar bé, la multitud de corifeus al servei (i a sou es suposa) de la dreta, el va rebre amb efusivitat, autoritats de la capital, provincials i una plèiade de convençuts del règim el rendeixen homenatge amb ardor, les autoritats locals en ple, amb l'alcaldessa imputada al capdavant (com tot l'equip de govern), li recorden que està a cobert, en territori amic, a casa a la fi...i mira tu que el nostre President es va animar i va voler fer memòria d'aquells temps no tan llunyans en els quals la gent li deien "guapo", "templat" quan caminava pels carrers de Castelló; així va començar a caminar entre el fum i un munt de paellons, fogueres i persones que primerament se'l miraven amb indiferència, però que desprès, envalentits i indignats, el van escridassar, amb els lemes ja coneguts: "volem tv3", "volem canal 9", "Fabra paga ja" o "Fabra dimisión".

Precipitadament, l'home, amb rostre impertèrrit, va estrènyer el pas i tornà el més aviat possible amb els seus, mentre el somriure forçat delatava l'incòmode de la situació per a una persona que s'ha guanyat a pols el menyspreu i la indiferència de bona part de la ciutadania. Flanquejat pels imputats alcaldes Bataller i Marqués que se'l miraven amb comprensió; darrere, ufà, Moliner es rellepava tranquil.

Sembla que aquest cop si, han aconseguit que la gent comencen a despertar i potser es porte a la pràctica la famosa frase: i amb el somriure, la revolta.
Salut.

J.M.Segarra. Compromís per Benicàssim.

Breus apunts d'història

Resulta curiós que en ple segle XXI, encara s'hagen de defensar drets fonamentals com aquells que tothom dóna per fets, igualtat, dret a l'alimentació, dret a l'accés a l'educació, a l'accés a l'aigua, drets humans, que, en definitiva, i al llarg de la història, han anant aconseguint-se i molts d'ells han quedat plasmats en les diferents cartes i declaracions que les Nacions Unides van redactar durant el segle XX.
Per diverses raons, hi ha països que encara estan en una etapa de desenvolupament de les diferents declaracions, bé sigue per causes econòmiques, socials, religioses o de qualsevol tipus, que no anem a debatre, però el que resulta evident es que tant a Europa com a Nord-Amèrica la majoria de declaracions han servit de normativa, per, en gran mesura, desenvolupar lleis que permeten posar-les en pràctica.
Per tot això resulta almenys xocant que un estat com el espanyol, suposadament aconfessional, desenvolupat, europeu a la fi, haja presentat un esborrany per a la seua tramitació, de substitució de la Llei orqànica 2/2010, de 3 de març, de salut sexual i reproductiva i de la Interrupció voluntària de l'embaràs, amb la intenció de restringir a dos els supòsits en els quals les dones podran exercir l'avortament: violació o risc per a la salut de la mare.
Més restrictiva que la de 1985, que va durar 25 anys, suposa un retrocés en els drets de les dones sense precedents en qualsevol democràcia avançada, per tant caldria recordar al govern de l'estat, diferents declaracions signades internacionalment, sota el paraigües de les Nacions Unides, que ha vingut realitzant des de 1979 fins al moment actual.
En el marc de la CEDAW (Convenció sobre l'eliminació de totes les formes de discriminació contra les dones; 1979), varen signar (i aplicar a partir de 1981) entre altres coses, allò que explica l'article 16, apartat E: "Els mateixos drets a decidir lliure i responsablement el nombre dels seus fills i l'interval entre els naixements i a tenir accés la informació, l'educació i els mitjans que els permeten exercir aquests drets".
No sols això, en la conferència de El Caire sobre població i desenvolupament (1994), es va acordar (i el govern va signar), "per al 2005, s'ha de reduir a la meitat el desequilibri entre la proporció de persones que utilitzen anticonceptius i les que expressen el desig d'espaiar els parts i/o limitar el nombre de fills/es; planificant els recursos necessaris per per a crear serveis de planificació familiar i salut reproductiva".
I encara hi ha més; en el marc de la IV Conferència Mundial sobre les dones (Beijing 1995) queden establerts els drets sexuals i reproductius com a part indissoluble dels Drets Humans: "Els drets humans de les dones inclouen el seu dret a exercir el control i decidir lliure i responsablement sobre les qüestions relatives a la seva sexualitat, inclosa la seva salut sexual i reproductiva, lliures de coerció, discriminació i violència".
Aquests tres exemples signats pel govern de l'estat, juntament amb diferents cartes (Bangkok, Ottawa...) i resolucions sobre salut sexual i reproductiva acordats en el marc de la UE, no han estat obstacle per a que el ministre Ruíz-Gallardón present una nova Llei més restrictiva, que divideix a les dones entre riques (les que podran anar a l'estranger a avortar) i pobres (les que tindran que quedar-se i assumir les conseqüències) i que està feta a la mida del proposat per l'església catòlica més reaccionaria.
Caldrà recordar als nostres dirigents allò tan obvi com que els drets aconseguits no poden derogar-se i menys per qüestions ideològiques, ja que el progrés, la llibertat i els drets civils sempre acabaran obrint-se camí a pesar dels obstacles que vulguen afegir, i que el poble no vol retrocessos, sinó estar al nivell de les democràcies més avançades d'Europa especialment en matèria del dret de les dones a decidir sobre el seu cos.
Lluita i força companyes i ni un pas enrere!!. Salut.

J.M.Segarra. Compromís per Benicàssim.

Equilibri

No esperava ni de lluny a un home brillant, mordaç, entretingut, però vaja per davant que el que vaig escoltar ahir del Molt Honorable President de la Generalitat (o Consell que es veu que així l’agrada que els anomenen) va ser una decepció tan gran que de vegades fa pensar si aquest tipus de polítics ho són per vocació o per accident.

Tot el seu discurs va ser monòton, sense emoció, sense ànima, una successió de paraules tals com; recuperació, competitivitat, reducció, aprimament, desavantatge, unanimitat, lleialtat, equilibri i un sense fi de tòpics que feien que l’auditori que semblava prou amable amb el President, estigués tan gèlid com una panna de glaç.

De fet tot va ser tan previsible que els titulars que la premsa ha publicat es poden resumir en dos i a preguntes de la gent present; o bé, que la infanta (malauradament segons ell) és igual que la resta d’espanyols al haver estat imputada, o bé que el president d’Extremadura tingue el que hi ha que tenir per discrepar de la posició oficial del partit en la propera executiva del PP.

Pobre bagatge per a una persona que pretén governar al poble valencià i que a més pretén millorar el finançament autonòmic “prevalent a les persones i no als territoris”, però que és incapaç de explicar com vol aconseguir aquest fet; és a dir: exigint a Madrid?, o incomplint amb el sostre de dèficit?, o declarant-se insubmís d’una manera o altra?, o posant per davant a les persones en lloc dels interessos del deute?, o l’única manera és gitant-se amb Montoro?...com Sr Fabra?.

La llàstima es que una de les nombroses preguntes que, per qüestió de temps, va quedar sense resposta fou la que jo vaig escriure en la targeta que ens passaven als assistents; pensa confirmar el lideratge tant a nivell del seu partit com de cara al poble passant per les urnes?; supose que la persona que filtrava les preguntes, després d’escoltar tantes voltes la paraula equilibri va haver de pensar, “amb els equilibris que el President està fent per estar més d’una hora sense dir absolutament res, no caldrà que conteste això, no sigue que tingue que mullar-se”.

Juan M. Segarra. Compromís per Benicàssim.