Cultura morta, poble mort

CULTURA MORTA POBLE MORT

CANAL 9

Aquestos dies em trobe amb la vicissitud d’elegir entre l’odi adquirit durant anys a una televisió polititzada i al servei de la maquinària propagandística del PPCV o de lluitar per una cosa que encara que sempre ha estat distant per mi representa un tret característic dels valencians i un medi de difusió de les nostres costums

He de reconèixer que quan em vaig assabentar de l’ERO no vaig poder reprimir-me i vaig twittejar això que diuen els castellans de “Cria cuervos y te sacaran los ojos”, ho reconec.

El malbaratament de diners era evident, no sols a nivell macroscòpic, amb una plantilla sobredimensionada sinó també en el dia a dia. Jo ho vaig poder constatar de primera mà quan el dia de Sant Antoni de fa dos anys vaig pujar a veure la neu a Vistabella i em vaig trobar un poble pres per unitats mòbils de Canal 9. No exagero si dic que hi havia de 20 a 30 persones per dir que estava nevant, i a més havien passat la nit allí. Contrasta aquest fet amb La Sexta, on únicament 2 periodistes els era prou per donar la mateixa notícia.

Jo mai m’he caracteritzat per tenir una actitud submisa en cap lloc, els meus problemes m’ha portat aquest fet, per això no puc entendre-la en treballadors que han estat anys callats i sols han despertat quan s’han vist en l’atur.

Dit açò, dir ara que vull lluitar i lluitaré per una RTVV pública i imparcial, és a dir per una RTVV amb uns valors oposats a allò que vol el PPCV. Dimecres 6 de novembre vaig veure un canvi que em va donar a entendre que era possible i vaig escoltar a una presentadora dir que com seria la societat Valenciana si totes les generacions hagueren crescut sense veure’s influenciats per les premisses dictades per la dreta centralista i antidemocràtica, i tenia raó, per descomptat que no tindríem el nivell de corrupció actual.

Considere, per tant, la desaparició d’aquests medis de comunicació molt pitjor a la seua continuïtat, (encara que pareix que es quedarà el canal el marit de Mª Dolores de Cospedal, que el disfressaran d’autonòmic i vindrà absolutament tot dictat des de Madrid) ja que valore que encara que poc, alguna cosa fan en pro de l’idioma, ens apropa les notícies quotidianes i presenta les nostres tradicions a tot el poble valencià.

Com deia el Tio Canya: “cultura morta poble mort”

Diego Zaragozá. Organització Compromís per Benicàssim

El pueblo que no pudo decidir

De vegades trobes coses com aquesta per les xarxes que mereixen ser publicades; a un blog d'un poeta que segueixo amb admiració he vist aquest comentari que a manera de meravella, explica amb molta sentzillesa el procés que estan seguint els catalans per poder exercir el dret d'autodeterminació i els intents de partits polítics sense cap representació a Catalunya (encara que si la tenen a l'estat) en negar aquest dret al poble català. Deliciós.

Escrit per : JoseLuisVK


El pueblo que no pudo decidir:

"En cierta ocasión un pueblo, planteo que la fachada del consistorio estaba muy deteriorada y por lo tanto había que tomar medidas al respecto. En pleno municipal se barajo la posibilidad de pintar la fachada, ante la iniciativa se pensó que antes de decidir era mejor sondear que opinaban los vecinos.

La noticia corrió por el pueblo, un pequeño pueblo, donde se sabia que mucho del poder de decisión estaba en los debates de la barbería, en las opiniones que se escucharan en la panadería, en los diálogos durante las partidas de mus de los fines de semana y naturalmente en lo que pudiera decir o no el párroco en alguno de sus sermones. Tras un tiempo prudencial se constato que el pueblo quería pintar la fachada de su ayuntamiento, además se sabia que a dicha iniciativa se había sumado la idea de que fuera de color rojo.

Hubo sus mas y sus menos en el consistorio con respecto al color pero finalmente se pensó que la idea estaba bien, el rojo era un color de fuerza, de energía, además en un pueblo con veranos cortos y poco calurosos no era problema tampoco y facilitaría el que cualquier forastero supiera donde estaba, Los comentarios del pueblo habían sido determinantes, se había dicho que “ el canto del jilguero era rojo de igual forma que el de la perdiz y por ese motivo ninguno de ellos tenia que ser de una ideología concreta” además la bandera de la cercana Comunidad de Madrid era roja y eso no significaba que los madrileños por ley tenían que ser “rojos” de igual forma que la de la ciudad de León era rosa y tampoco obligatoriamente tenían que votar a UpyD.

Tras tomar la decisión, en el consistorio se pensó que antes de comenzar la obra era mejor informar a la Diputación Provincial, al fin y al cabo dicha institución era la que apoyaba económicamente para poder tener unas fiestas locales mas o menos dignas y quizás si se enteraban que habían pintado el ayuntamiento sin informar de las obras realizadas podría no sentar bien y quizás ese hecho acabara repercutiendo en las subvenciones que se recibirían. Se decidió que si en un tiempo prudencial una vez informados no respondían, se llevarían a cabo las obras y al menos se podía alegar que habían sido informados de la realización de las mismas

La noticia llego a la Diputación Provincial y en la misma se pensó, porque se nos consulta a nosotros para realizar esas obras, acaso pretenden implicarnos en las decisiones del municipio o puede que haya intenciones mas ocultas que desconocemos, por ello se tomaron dos medidas, mostrar al municipio que se daban por enterados y a su vez trasladar la pregunta a los órganos competentes de la Comunidad Autónoma para que fueran ellos quienes decidieran al respecto, se contesto, por lo tanto al Ayuntamiento que su pregunta había sido trasladada a la Comunidad Autónoma “dada la importancia de la misma“.

Cuando la solicitud de permiso para pintar el Ayuntamiento llego a la Comunidad Autónoma, en principio, los órganos de gobierno, pensaron que era una decisión fácil de afrontar, había una única duda si se decía que si podría implicar que otros municipios se sumaran a la iniciativa y aquellas pintadas que en algunos de ellos recordaban los momentos de “gloria de la nación española” cuando “España era una grande y libre” podían desaparecer para siempre, pero los tiempos cambian y mejor no decir nada que mostrar una imagen en contra de algunos nostálgicos de “la memoria histórica republicana” quienes podrían utilizarla en contra de; padres, madres, abuelos, familiares que habían dado una educación coherente con los valores católicos y patrióticos de la nación a sus hijos que les había permitido llegar a donde habían llegado en la política, al poder.

Pero hubo quien dijo, alto, no se puede decir que si a ese Ayuntamiento, no habéis visto que quieren pintarlo de rojo, que sucedería si permitiéramos esa afrenta y otros Ayuntamientos nos pidieran hacer lo mismo, esto ha de ser trasladado a Madrid, es muy grave el tema y no vamos a ser nosotros quienes decidamos una cosa así.

El tema llego finalmente al Ministerio de Administraciones Publicas, quien hizo llegar la noticia al gobierno de la nación, y en ese tramite la noticia se “filtro” a la prensa por lo que, finalmente, la decisión de pintar de rojo el Ayuntamiento llego incluso al parlamento del estado español.

El gobierno de la nación, contestó a una pregunta de un miembro del grupo mixto de la cámara, quien preguntaba si el gobierno estaba impidiendo que un pueblo realizara obras y pudiera pintar libremente su fachada. La respuesta fue que, ciertamente dicha solicitud había sido cursada, pero el color elegido se pensaba que era inapropiado, por lo que podría favorecer los intereses de la oposición mayoritaria en la cámara del congreso, además hubo otros grupos que plantearon que remodelar la fachada si, pero en blanco símbolo de la paz, otros dijeron que el blanco también era el color de algunas papeletas electorales y por lo tanto mejor en verde, que podría significar respeto por la naturaleza, el partido del gobierno dijo que la mayoría de la cámara de representantes tenían al azul por color y por lo tanto ese era el color mas democrático, a día de hoy, la oposición mayoritaria dijo que se tenia que respetar la iniciativa inicial y por lo tanto lo justo era pintarlo de rojo, el partido del gobierno dijo que si el pueblo pintaba de rojo la fachada dicha decisión se impugnara ante el tribunal constitucional y finalmente hubo quien puso “orden” en el debate.

La representante de un partido cuyo mayor fuerza parecía estar en las amenaza soterradas que realizaba, de favorecer, procesos y dinámicas que facilitaran unas elecciones anticipadas que permitieran que su organización llegara al poder dijo: “Hemos visto que esta decisión es importante por lo que si somos demócratas y creemos en la ciudadanía hemos de demostrar con hechos nuestra coherencia, por lo tanto si nos encontramos con la iniciativa de un pueblo que quiere realizar obras en su consistorio que implican el pintar su fachada ha de ser el conjunto de la nación española la que decida el color de la misma, puede parecer una medida fuera de contexto pero el debate generado en esta cámara así nos lo demanda y por lo tanto por el bien de la democracia y por el bien de todos los españoles dicha decisión no puede ser tomada “alegremente” por un consistorio, ni por esta cámara, es nuestro deber como representantes del pueblo, permitir que el pueblo decida, si el pueblo, pero todo el pueblo que integra nuestra gran nación española.”

El pueblo, el pequeño pueblo a día de hoy, tiene prohibido remodelar su fachada y menos pintarla hasta que la “democracia en mayúsculas” que dijo una señora en Madrid se lo permita."

Un dia amb Mònica

És cert que ja ens coneixíem, també és cert que hem coincidit en molts actes o reunions i que he tingut la sort de parlar de moltes coses amb ella, però caram!, avui he de passar un dia sencer amb la diputada Mònica Oltra i és cert que això és una responsabilitat afegida, una sensació des del moment d'alçar-me del llit com de..."ja veuràs, avui coneixeràs més a fons a la persona a banda de a la política"; i totes aquestes sensacions dins del meu cap feren que aquest estigués a punt d'esclatar.

10.30h: ja estic situat al punt de trobada (sortida sud de l'autopista A7), repassant mentalment tots els llocs que hem de visitar per poder complir l'agenda; Ajuntament Vila-real, TV local, ràdio, Casa dels Caragols.....ufff tenim poc de marge, tocarà anul·lar algú fix!, com aquesta dona no arribes prompte em dóna  un...val, ja la veig, es disposa a aparcar al costat.

Realment ve amb cara de pocs amics, amb un mig somriure de preocupació, comenta que probablement hem posat massa actes massa junts i que això ens farà anar tard alguns llocs, la qual cosa no li agrada gens ni mica. Aquest comentari em fa reflexionar si és la persona o és la política la que m'està parlant, encara que sembla obvi, la política 100% i amb les piles ben posades m'està dient com hem de planificar les coses, per tant ens afanyem i procedim a començar jornada.

Després d'una breu recepció a l'ajuntament de Vila-real amb els regidors i companys de Compromís, procedim, juntament amb dos dels regidors, a anar cap a una TV local per fer una xicoteta entrevista; en aquest breu passeig m'adone de com de coneguda és, quan un veí l'atura per comentar-li coses, supose que pensarà aquest home que Mònica disposa d'una vareta per resoldre problemes.

En travessar la porta d'entrada de la TV li canvia la cara, de la preocupació i responsabilitat amb la que parlava amb els dos regidors que l'acompanyaven, al somriure més dolç que li podia eixir al parlar amb el presentador/entrevistador que conduirà l'entrevista; ací veig la dualitat polític/persona; "sí és política, però com al programa, els televidents no l'aprecien més enllà de això, el seu missatge no els impactarà, no l'escoltaran, aquest és el mal de molts polítics, que no se'ls entén, les seues paraules no omplen a la gent, no arriben a la fi".

A Oltra això no li passa, en vint minuts deixa les coses ben clares, desgrana propostes, critica polítiques i contesta qüestions diverses a les què li sotmet aquest entrevistador de boca ampla i al que li sembla un orgull tindre una convidada tan important en la seua humil TV. El format de l'entrevista probablement és massa curt, però la senzillesa amb la que parla i la vitalitat que desprèn, me fan pensar que sí, que aquesta dona arriba a la gent segur i que aquest és el mode de fer-ho; "idees directes, rapidesa de reflexes i dolçor al gest...".

A tota pressa ens acomiadem i anem volant cap a Castelló, ja que en un moment tenim roda de premsa a la capital de La Plana i de seguida haurem de dirigir-nos a per una documentació que ha de recollir la Diputada; em fa un reprotxe, "un minut de televisió és or" m'amolla, és de veres que vaig advertir del temps als entrevistats i va ser mica breu, però si tenim que complir amb l'horari, algú li tindrà que dir....ja li ha canviat el semblant; preocupació (per l'hora) i responsabilitat.

Una vegada atesos els mitjans presents a la roda de premsa, procedim a moure'ns cap a la Casa dels Caragols i per fi!!anem amb l'horari clavat; "l'hem aconseguit, mussite"; allà ens esperen diversos funcionaris que diligentment tenen tota la documentació preparada i sorprenentment fotocopiada per a que Mònica se l’enduga i l'estudie amb tranquil·litat, "altre èxit, pense".

Dinar: Diu un vell refrany castellà "en la mesa y en el juego conocerás al caballero" i diverses coses em criden l'atenció, d'una banda el silenci amb el que menja, parla molt poc i quasi sempre quan es disposa a beure, contrastant en la resta de comensals (jo el primer) que tota l'estona estem amb la boca plena i sense callar, i, d'altra la lentitud amb la que ho fa, de veres que només havia vist menjar a mon pare tan esplai, i això me dóna què pensar..."potser és l'únic moment del dia en que es pot relaxar, o potser no vol patir un úlcera donat el ritme tan frenètic que porta, o...".

Vesprada: Fonamentalment la vesprada té una vesant més política, ja que es divideix en un acte amb simpatitzants a Vila-real i una xerrada-debat a Orpesa, i només arribem al primer d'ells jo ja aprecie com li ha canviat altre colp el semblant, "ha tornat la política amb cara de persona", més gestual diguem, i molt prompte comença a respondre a qüestions a un local ple i desitjós de preguntar-li coses.

Parla de tot, i no es cansa, sembla, parla de la misèria econòmica, moral i humana, del nivell tan baix dels polítics que ens dirigeixen, de la importància de les properes eleccions europees per poder canviar moltes coses d'ací des d'allà, de que una justícia sana és tan important com l'educació o la sanitat...parla de tot.

En clau interna ens recorda el que no hauríem mai d'haver oblidat; "calen idees, voluntats i organització", per a l'educació també ens contesta que les tres potes en que el sistema educatiu hauria de basar-se són la formació, la selecció i la retribució; fins i tot té per a l'església "realment un catòlic no hauria de ser de dretes", però el més impactant per nosaltres probablement és la ferma voluntat i convenciment que té en buidar el poder de l'agraïment, d'entendre el poder com la possibilitat de fer coses en política, d'evitar el seu abús, d'aconseguir que el poble estiga  per damunt dels que manen per a que els siga impossible acaparar poder, en definitiva fer del poder exercit com tal una qüestió moral que regule les injustícies; esgotada psicològicament procedim a tancar jornada a Orpesa.

Quasi una hora abans estem ja a Orpesa i una volta identificat l'espai de la xerrada decidim fer un parèntesi a una cafeteria propera, "una mica de relax sempre va be, pense", ni per remei aquesta dona és capaç de relaxar-se, enganxada al mòbil tota l'estona i amb aparença absent, de sobte intervé en la conversa que el company Carles Mulet i jo manteníem sobre les vacances d'aquest estiu, va resultar curiós l'interès que va posar en un assumpte tan relaxat, les preguntes que em feia i per damunt de tot el grau de coneixement d'una conversa de la que francament jo pensava que estava totalment fora del seu pensament, però no!, "esta xica sempre té les orelles tan alerta?" me vaig preguntar.

A les 19.30 dóna començament la xerrada debat, i de nou el canvi de gest, altra volta dolça i amb la mirada del tigre, diguem, davant una cinquantena d'incondicionals ens va fer una descripció política general amb especial èmfasi amb el concepte de "democràcia"; a saber, aquesta democràcia malalta ens du a la pobresa i a la corrupció que van juntes de la ma, per això al ser percebuts els polítics com el problema davant el poble, el que estan intentant és ni més ni menys que dificultar l'accés a les institucions blindant el bipartidisme; i la resposta front això és més democràcia i la limitació del poder polític amb lleis que eviten que el poder passe per damunt dels ciutadans. També defensà a les classes mitjanes que són les que realment s'enfronten al poder, ja que en tenen els coneixements per estirar dels menys afavorits i incorporar-los, d'ací l'interès dels poderosos de desposseir-los del que tenen (preferents com exemple), i per finalitzar al torn de preguntes el més destacat va ser la pregunta d'un simpatitzant:”a que et compromets?”, sense dubtar-ho la resposta va ser "a dues coses, a dir la veritat sempre i a escoltar a la gent sempre".

Finalment amb els ulls trists, i ja persona, com si mai hagués estat un càrrec públic, tornem al lloc de trobada del matí per agafar el seu cotxe, durant el trajecte sembla esgotada, vulnerable, en part satisfeta (vesant política) i en part cabrejada (vesant humana, i de mare, és clar), ens acomiadem i de colp tota la tensió que tinc dins desapareix.

J.M.Segarra         Membre d'IdPV i de Compromís per Benicàssim.

Crònica del dijous 26 de setembre de 2013

IMPOSTOS PER LLIBRES GRATIS

LLIBRES GRATIS

Aquestos dies de lluita per la baixada de l’IBI a Benicàssim em trobe amb la recriminació per part d’alguns estiuejants de la gratuïtat dels llibres de text en els centres públics.

Així hem de saber que no és un programa de gratuïtat de llibres, com alguna gent pensa, sinó de reutilització dels llibres. Per tant, continuar-lo suposa un gran esforç per als professor i sobretot per les AMPAs.

Pareix doncs que criticar determinades activitats de l’escola pública siga fàcil i tan si val que en els pressupostos hi haja dues partides de 35000 euros per publicitat de l’equip de govern, una d’elles camuflada sota el butlletí informatiu.

El Consell, com volen que els anomenem ara, deu 2500000 euros al consistori, tanmateix s’anuncia amb plats i timbals que en pagarà 600000 euros, el que dóna a entendre que tal volta els donaven per perduts.

I és així, la mateixa actitud sol·lícita que ofereix el President Fabra a Rajoy, i veurem a partir de dimarts quan es comença a debatre l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat, li ofereix l’alcaldessa de Benicàssim al exalcalde de Castelló, amb la intenció de pujar en l’organigrama del PPCV i deixar de ser “Secretaria Ejecutiva de Política Social”, de nom molt bonic però de funcions pot vistoses.

És aquesta submissió la que li impedeix demanar el tercer col·legi i el segon institut amb convicció, i de pas que l’escola d’adults deixes de ser municipal i es regís per la normativa comunitària d’incorporacions. Una escola que ens costa 100500 euros a l’any i som possiblement l’únic poble on es pagada per l’Ajuntament, com es veu en la taula.

Per tant, amb aquesta taula vull demostrar el dèficit educatiu (pel que fa a centres de la Generalitat) que tenim a Benicàssim i que no està en camí de resoldre’s en aquesta legislatura.

Diego Zaragozá. Compromís per Benicàssim.

BENICÀSSIM EN BICICLETA

CARRIL BICI MONTORNÉS

Aquest mes ha sigut notícia a nivell nacional l’anell verd de Bilbao. Se’ns presenta aquesta ruta (ara GR 228) com un atractiu turístic més de la capital biscaïna i amb els objectius d’ampliar l’oci en una ciutat que en aquell moment comptava amb escassos metres quadrats d’espais naturals que oferir als seus veïns, i aconseguir una millor conservació de les muntanyes i praderies que la circumden.

Durant la ruta, que travessa entorns urbans, rurals i forestals, hi ha àrees de recreació i zones d’oci amb bancs, taules i barbacoes. Es tracta de que tots els bilbaïns i visitants puguen gaudir d’un entorn amb un paisatge urbà magnífic.

Ací, en Benicàssim, comptem amb un dels millors carrils bici de la costa espanyola. Un ampli corredor de més de 15 quilòmetres dividit en dos trams urbans que s’ajunten en l’antiga estació del ferrocarril, un per la costa passant per la Torre Sant Vicent i l’altre seguint l’antic traçat de les vies del tren que enllaça el poble amb Orpesa passant per la via verda que amb el tram de l’avinguda Mohino formen una ruta circular i una joia més de les moltes que tenim a Benicàssim. 

De sobte, gràcies al carril, la localitat castellonenca s’inunda de locals, estiuejants i fibers que es mouen amb bicicleta, que estalvien tones del vilipendiat CO2 a l’atmosfera, mitiguen els absurds embossos estiuencs i, pel mateix preu, estan en forma.

Doncs sí, està comprovat que anar en bicicleta és una de les activitats més completes i universals per a previndre dolors d’esquena, protegir articulacions i millorar el sistema circulatori i immunològic, així com mantindre la teua salut psíquica en orde.

Tanmateix, el Partit Popular en lloc d’arreglar els diversos aparcaments de terra que té la localitat, fica problemes a l’existència d’aquesta fenomenal ruta ciclista, com es va vore en l’anterior legislatura i com es veu en la actual per la falta de cap menció en els pressupostos municipals.

Però anar en bici és molt perillós, són pocs els que respecten als ciclistes aficionats, amateurs o com desitgen anomenar-nos, detenent els seus vehicles per a donar-nos pas o els que fan un senyal per a donar-nos prioritat. Ho veig tots els dies al anar a ma casa, però sobretot en els caps de setmana d’estiu on el trànsit en la urbanització on visc és major i moltes vegada m’espanta quan s’ajunten l’autobús, un grup de ciclistes i un altre cotxe en sentit contrari.

Hi ha massa morts de ciclistes, per causes alienes a la seua responsabilitat i no podem esperar que passe una desgràcia per actuar.

El projecte del carril bici des de Montornés presenta una dificultat per les barreres arquitectòniques presents (pont de l’autopista, pont del ferrocarril i pont de la N-340).

Existeixen dues possibilitats per realitzar el projecte i enllaçar-lo fins el carril de l’antiga via del ferrocarril, sempre evitant passar per dalt del pont de l’autopista: la primera per l’esquerra del pont seguint la via de servei de l’AP-7, aprofitant un túnel de desguàs i aprofitant un pont del tren ja fet. Aquesta primera opció té l’inconvenient d’haver de fer un pont per passar per baix de la N-340, haver de pactar drets de pas amb els propietaris dels terrenys afectats i que al desviar-se de la ruta tradicional pots resultar que no s’utilitze.

Per tant la segona opció és més factible, aprofitar un túnel de desguàs de l’autopista però esta vegada per la dreta i tornar a empalmar amb la carretera de baixada fent un carril addicional per l’esquerra d’aquesta fins arribar a l’antic pas subterrani de l’avinguda Mohino.

Aquesta segona proposta és perfectament assumible, més després de veure la desorbitant quantitat de diners que es volen ficar en reobrir la piscina municipal. Molts pensen que els ciclistes són una molèstia però a mi no m’agradaria en uns mesos escriure: “jo ja ho vaig dir”.

Diego Zaragozá. Compromís per Benicàssim.

BEQUES D’EXCLUSIÓ SOCIAL

Les beques deurien ser un objecte compensatori per assegurar l’accés als diferents nivells educatius i acadèmics amb independència del poder adquisitiu. Tanmateix, la proposta del ministre Wert ha trencat recentment aquest consens, i en la mateixa línia es troba la nova convocatòria de les ajudes al menjador a les Escoletes Infantils Municipals de Benicàssim.

L’equip de govern del PP-ARB ha modificat els requisits per accedir a aquestes ajudes per al curs que ve i només podran tenir accés aquelles famílies en la qual els progenitors tinguen treball. El motiu és el 7è, i últim requisit de la llista, en el qual s’ha d’acreditar la necessitat de la conciliació familiar i laboral. Altres circumstàncies, com la situació econòmica socio-familiar, violència de gènere i demés només es valoraran. En altres paraules, aquestes ajudes deixen d’estar adreçades a les famílies que més ho necessiten. Resulta paradoxal que entre la documentació a aportar, les persones aturades han de presentar un certificat de percepció de prestacions. Aquest punt no té cap sentit, ja que aquestes persones estan excloses directament per incomplir els requisits. També és paradoxal que la gestió de les ajudes es tramites per Serveis Socials, quan aquestes ajudes no van a recaure a les famílies més desafavorides.

Però atenció, per aquelles famílies que complesquin el requisit de conciliació familiar, s’han de complir també uns nivells de renda determinats. Per exemple, els nivells de renda mensuals per a una família de 4 membres, amb dos progenitors treballant resulta una renda mensual inferior a 854€, suficientment baix per poder quedar també exclòs per aquest motiu.

El resultat provable d’aquest nova normativa és la disminució d’ajudes, ja que s’exclouran tant a les famílies que més ho necessiten, com les que tampoc compleixen el requisit de la renda anual. Una forma d’estalvi insolidària i injusta que, enlloc de rescatar persones, deixen fora a la gent que més ho necessita.

Carles García Simeó. Compromís per Benicàssim.

La Desfilada

La setmana passada tot l'equip de Govern del Partit Popular a l'ajuntament de Benicàssim va rebre la notificació per part del jutjat d'instrucció número 2 de Castelló, de la seua imputació per prevaricació administrativa en el cas de la dissolució de la societat mixta DTB (desarrollo turístico de Benicàssim); res nou per als membres d'un partit que al llarg del País Valencià estan acostumant-se a passar més temps als jutjats que a les institucions on han segut escollits.
El fet és que després de dos anys des de que el PP va guanyar les eleccions al poble per clara majoria absoluta, eleccions recordem plagades de promeses electorals fantasioses com la construcció d'un altre institut, del tercer col·legi o de la ciutat de l'oci i de la música entre altres, la política del "això ho pague jo"(amb els diners de tots és clar) sense control ha tingut la seua culminació en els indicis de delicte que ha vist la fiscalia en tal d'imputar a la totalitat dels regidors del municipi.
No és de rebut que una societat completament descapitalitzada com la DTB tingui que cobrir el seu deute amb l'acceptació de les accions en valor negatiu per part d'una de les parts que formen part de l'esmenada societat (Ajuntament), i que amb les objeccions i informes desfavorables per part de la interventora tot i així  surti endavant amb els vots favorables dels regidors del PP; per tant el risc el varen assumir ells i ara la conseqüència és la desfilada pels jutjats de tots ells a la tardor.
Que aquesta gent que governa Benicàssim no està preparada és un fet, però ometre les opinions dels tècnics de l'ajuntament que son els que coneixen en profunditat si un acte és legal o no, és una gosadia que com veiem els ha conduit directament al jutjat, la supèrbia provocada per la majoria absoluta els ha convertit en autèntics cacics de poble en el que confonen els seus desitjos amb la legalitat i la raó.
I les coses són així perquè no només està el cas de la DTB, a més la subvenció a l'empresa que gestionava el FIB sense presentar contracte d'esponsorització, el recurs inútil pel PAI Benicàssim Golf i un llarg etcètera, tot unit a una actitud davant l'oposició xulesca i prepotent, en la que han sigut incapaços de donar suport a iniciatives tan òbvies com declarar el municipi lliure de fràcking (quan institucions governades per ells com ajuntaments i fins i tot la Diputació Provincial si l'han fet) rient-se a més dels que l'han presentada.
Per tot això que comenci aviat la desfilada i que es depuren responsabilitats, ja que aferrats a la poltrona estan tan còmodes a lo millor veure'ls asseguts als jutjats fa almenys sacsejar consciències entre els seus votants.

Salut.
J.M.Segarra.  Compromís per Benicàssim.