Del chichi y los farolillos

"No tengo el chichi pa farolillos", la frase está sacada de la famosa serie "Aída" y puede servir para entender la evolución en el tiempo de la sumisión que la mayoría de mujeres han padecido en un mundo heteromasculinizado.
Del famoso entre nuestras mayores, "me duele la cabeza", hemos pasado con el tiempo a la citada expresión, que, de alguna manera refleja (de manera soez) el progreso, que las mujeres han conseguido plasmar en sociedades mayoritariamente dominadas por el patriarcado (también en la comunicación verbal).
Pero hete aquí que en mitad de un cambio de roles, al comienzo del más difícil todavía, que consistía en conseguir que la correlación de fuerzas cambiara de manera inequívoca, para la consecución de una auténtica feminización en todos los ámbitos de la vida, nos llegó la crisis y, en este campo, también hemos retrocedido en el tiempo, vete tu a saber hasta que época de la historia.
Hemos retornado a sueldos infames, a recortes en derechos y libertades, a desprotección social, independientemente del género de cada cual, pero el caso de la mujer aún es mas sangrante, con una brecha salarial que se agranda, sí en el siglo XXI se agranda, con una discriminación positiva prácticamente inexistente y con una criminalización del derecho a ser madres, o no, que recuerda períodos muy oscuros de la humanidad. Hoy tiene mas sentido que nunca la expresión, nos quieren sumisas y en casa.
Ya hemos visto que no tienen pudor, que no tienen vergüenza en aplicarnos las recetas mas duras para "rescatarnos", dicen, pero parece que mandarnos a casa, coartar nuestra libertad y sacarnos, literalmente, del mercado laboral, para que, bajo llave, dejemos de reclamar lo que es nuestro, dejemos de intentar ser iguales a ellos, es apreciado como algo "natural" o "pasajero", nuestra manera de contribuir a mejorar un sistema, que, sin nosotras, estará condenado a ser injusto por los restos. Toca ya decir basta, toca decir, "oigan, esto se ha acabado" y toca decirlo ya, hoy mejor que mañana, o pasaremos del chichi y los farolillos al dolor de cabeza y la sumisión eterna.

Juan Manuel Segarra.   Iniciativa del Poble Valencià. Coalició Compromís.

Enderrocaments Iglesias

Portem gairebé 40 anys convivint a la casa de la democràcia comuna, una casa que va ser reformada a partir de l'estructura de la fosca mansió que el dictador ens va deixar en morir. Aquesta casa, els plànols de la qual van ser realitzats per insignes arquitectes de l'època, ha sofert diverses reformes o retocs, pels quals, fonamentalment, s'han contractat a dues constructores conegudes per tots, que han alternat les seves reformes en el temps, para, suposadament dotar-la de major lluminositat, millor aprofitament de l'espai, nova redistribució interior, etc. Òbviament aquestes dues contractes tenen el nom de PP i PSOE.

I, veritablement, s'han fet coses, en la seva majoria en la façana, la qual ha anat canviant de color amb el pas dels anys, del blau fosc va passar al roig, després al blau cel, al rosa pal, per acabar, en l'actualitat en un gris amb tints negres, per deixadesa o falta de pressupost, qui sap...
Però del seu interior poc sabem, mes allà de les fotos que ens envien o de les coses que ens expliquen els contractistes, que si un envà per allí, que si un canvi d'ubicació del bany de convidats, que si falsejar un sostre...però el que si veiem, és que per moltes reformes que es van fent de la casa, ningú ha vist on es dipositen els enderrocs, ni un sac, ni un contenidor en la porta, gens.

En l'actualitat, anem coneixent per mitjà de diversos habituals que han recorregut les seves estades, que al pati posterior d'aquesta vella mansió s'estan acumulant milers de sacs amb enderrocs, restes de reformes, mobles vells i altres desaprofitaments que fan insuportable l'ambient, que han clausurat la sortida posterior i que amenacen seriosament amb declarar l'edifici en ruïna.
Els actuals ocupants de la casa es mostren incapaces d'escometre qualsevol retoc estructural i segueixen acumulant rebles sense tirar gens a l'exterior; mentre, l'anterior empresa constructora s'ofereix voluntariosa para, ara si, escometre una profunda renovació des dels fonaments de tot l'habitatge.

Però els propietaris, que som tots nosaltres, ja no ho veiem clar, i, mirant altres empreses, hem descobert, que, pel mateix preu, hi ha una contrata d'enderrocaments que posa el solar a la disposició de tots, perquè construïm sobre el terreny una nova casa o adossats o unifamiliars o el que ens plagui.
Enderrocaments Iglesias, de nom comercial Podem, s'ofereix a demolir l'habitatge i a construir-la, ara ens correspon a nosaltres pensar si la construïm entre tots o deixem que els dels enderrocs facen aquest treball.

I en això estem...

Juan M. Segarra Iniciativa del Poble Valencià. Coalició Compromís.

Un domingo cualquiera

En la película “Un Domingo Cualquiera”, Al Pacino arenga a los jugadores de su equipo de fútbol, con un discurso motivacional que consigue revertir el sentimiento de derrota instalado en sus mentes y les catapulta hacia la victoria, insuflándoles el espíritu de lucha en equipo. Aquí está el vídeo y un fragmento del discurso.

https://www.youtube.com/watch?v=mDT0PV8jhlQ

“No sé que decir en realidad. Tres minutos para la mayor batalla de nuestras vidas profesionales. Todo se reduce a hoy, o nos curamos como equipo, o nos desmoronamos.
Jugada a jugada, pulgada a pulgada hasta el final. Ahora estamos en el infierno caballeros, creerme, y, o nos quedamos aquí dejándonos machacar o luchamos por volver a la luz. Podemos salir del infierno, pulgada a pulgada...
...En este equipo nos dejamos nosotros y cada uno de los demás por esa pulgada que se gana, porque cuando sumamos una tras otra, porque sabemos que si sumamos esas pulgadas, eso es lo que va a marcar la puta diferencia entre GANAR O PERDER, ENTRE VIVIR O MORIR. Os diré una cosa, en cada lucha, aquel que va a muerte, es el que gana ese terreno y se que si queda vida en mi, es porque aun quiero luchar, y morir por esa pulgada. Porque vivir, consiste en eso. Las seis pulgadas frente a vuestras caras. Yo no puedo convenceros de que lo hagáis, tenéis que mirar al que tenéis a vuestro lado, MIRADLE A LOS OJOS!, vais a ver a un tío dispuesto a ganarla con vosotros, vais a ver a un tío que se sacrificara por este equipo, porque sabe que cuando llegue la ocasión vosotros HARÉIS LO MISMO POR ÉL.
Eso es un equipo caballeros y… o nos curamos.. AHORA como equipo o moriremos como individuos.

Ahora… ¿Qué vais a hacer?”

Son reflexiones que deberían valer para entender lo que nos jugamos como sociedad, hacia donde queremos ir; si escoger el individualismo como apuesta para superar la situación de emergencia o crisis en la que nos encontramos, o, por el contrario, elegir el camino de la solidaridad, de ir todos a una sin dejarnos personas por el camino, intentando, cada uno de nosotros, en la medida de lo posible, aportar lo mejor de sí, para que el cambio no se quede en una mera declaración de intenciones, remar todos juntos para gestionar nuestra individualidad y no nuestro individualismo.

Empoderémonos para realmente cambiar las cosas, todos y todas somos necesarias, no va a haber otra oportunidad como esta en generaciones de conseguir cambiar el status quo vigente, de revertir a la sociedad el poder político real, apostando, desde la radicalidad democrática, por un modelo de organización social que sea ejemplo y espejo para cualquier pueblo del mundo.

No podemos continuar con una cascada de casos de corrupción como los que nos asolan, hemos de poner freno a la desvergüenza, a la humillación a la que nos somete un nutrido grupo de políticos, empresarios y manipuladores de la realidad, que han decidido por nosotros que no somos ciudadanos, sino súbditos; hemos de rebelarnos contra la resignación del “qué pasará mañana”, de una trama tapando a la siguiente, del “no hay nada que hacer”. Si, hay mucho que hacer, todo realmente está por hacer y sólo la ciudadanía puede conseguirlo. Para comenzar echémosles. Pongámonos manos a la obra, no queda otra.

Juan M. Segarra. Iniciativa del Poble Valencià. Coalició Compromís.

PROPOSTES DE FUTUR

Ara per ara i, en la meua opinió, els quatre reptes més importants als que ens enfrontem la societat occidental són: el benestar de les persones, la salut, l'obtenció d'energia i el màxim aprofitament dels recursos hídrics. D'aquesta forma, aprofitant la invitació del meu company Vicent Marzà a unes xarrades titulades “Converses de futur, propostes per transformar el País Valencià” vull fer una aportació i donar la meua visió al respecte.

En quant al benestar social i salut, ja vaig explicar (ací) quines van ser les raons d’entrar en Compromís i no en altra formació política. També he donat la meua visió (ací, ací i ací) de com es podria reactivar l’economia a nivell estatal per generar llocs de treball i reduir l’atur, principal causa de l’estancament que estem patint. Però a nivell local i comarcal també tinc una visió d'aquestos temes que m’agradaria compartir.

Com ja vaig dir, tot es fonamenta principalment en un canvi del model energètic actual. A nivell comarcal no tenim potestat per canviar lleis estatals però s’ha d’apostar per una reconversió del teixit empresarial basat en la construcció. Som líders mundials en transformació de silicats i vidres. Les empreses taulelleres tenen des de fa molts anys assumides tècniques com la cogeneració, però podrien, per exemple, dins del mateix camp de producció, produir semiconductors per elaborar plaques fotovoltaiques, sempre amb una legislació estatal que fera rendible aquesta conversió.

El mateix succeeix amb l’industria del vidre on podrien produir elements per la energia renovable oblidada per excel·lència i que s’ha de convertir en el principal recurs elèctric en pocs anys, la termosolar, òbviament. 

Açò pel que fa a nivell comarcal i de país. Pel que fa a nivell local. Les administracions han de caminar cap a la eficiència energètica. Un ajuntament com Benicàssim té un pressupost de 1095000 euros en llum i prop de 6000 euros en aigua, aquest últim pareix irrisori però ahí està. Aprofitar millor els recursos passa per invertir en canvis dels edificis fent-los més eficients energèticament amb moltíssimes propostes que no vaig a enumerar ja que hi ha molta bibliografia al respecte.

L’aigua esdevé cada volta més un ve escàs per tant s’ha de buscar una transformació de parcs per un millor aprofitament d’aquesta, també s’ha de crear una xarxa alternativa d’emissions pluvials amb dipòsits per recollir-la i després utilitzar-la en neteja, reg de parcs i altres usos que se’ns poden ocórrer. Aquestes mesures juntament amb la recàrrega artificial d'aqüífers han de garantir que les generacions venidores disposen d'aquest recurs esencial per la vida humana.

Altra possibilitat i, amb açò acabe, és la cogeneració a nivell local d’edificis. Les calderes de biomassa estan guanyant terreny i són cada volta més habituals, s’hauria d’estudiar com fer que produisquen electricitat que encara que intermitentment es pot utilitzar per les bombes dels dipòsits abans esmentats. Amb aquesta proposta faríem també un ús de les deixalles orgàniques que s’acumulen per tot arreu en Benicàssim.

Per tant al meu parèixer les administracions han de fer un esforç d'inversió pública en infraestructures que a curt/mig termini generen llocs de treball i al mateix temps produisquen un benefici i un estalvi a la ciutadania.

Diego Zaragozá. Compromís per Benicàssim.

LA PLAÇA DEL TRENET

La plaça del Trenet va ser impulsada per Manuel Llorca i va romandre tancada durant tota la legislatura següent (2007-2011) per, com ficava al cartell de la entrada, impagament de la Generalitat, com xiquets que s’enfaden si no tenen el que volen i fan pagar a la ciutadania per aquest fet.

Aquest és un lloc agradable per anar amb la família on es pot gaudir d’unes excel·lents vistes de Les Agulles de Santa Àgueda i veure una xarxa ferroviària a escala, amb l’estació, els túnels, magatzems, etc, a més, els diumenges de matí es pot passejar amb uns trenets per un preu simbòlic.

Per tant, la plaça es converteix en un dels principals atractius turístics patrimonials, un lloc de visita obligada per als amics que venen de fora i no coneixen Benicàssim.

En el començament de la legislatura, el Partit Popular es va proposar obrir-la (cosa que no requeria molta inversió, tot s’ha de dir, ja que consistia en obrir un pany i fer uns xicotets canvis de material que s’havia deteriorat amb el temps) i ara per ara es potser l’únic èxit positiu que se li pot atribuir a l’alcaldessa.

Tres anys després la plaça està igual, la font contínua sense funcionar, hi ha un muntó de trastos  que suposen un perill per als xiquets i els bancs del monticle estan trencats. Per tant, esta obertura s’ha limitat a realitzar un assegurança de responsabilitat civil per a poder cobrar als que pugen al tren.

Així, veig insuficients les millores realitzades en la plaça, trobe a faltar una millor conservació de materials que hi ha en ella (com el cas del canvi d’agulles), que s’arregle la font (cosa que donaria més atractiu encara a la plaça) i també podria obrir-se un quiosc per poder prendre algun refrigeri o comprar llepolies, encara que sols fora els caps de setmana que és quan més afluència de públic hi ha.

Diego Zaragozá.   Compromís per Benicàssim.

Les lleis de Newton

Les lleis de Newton són la base de la mecànica clàssica, és a dir les que defineixen les causes i formes de moviment dels cossos.

Primera Llei de Newton (Principi d'inèrcia)

"Tot cos sobre el que no actua cap força, manté el seu estat de repòs o de moviment rectilini uniforme"

Realment aquesta llei sabem que no es pot complir, ja que tots els cossos, pel fregament, acaben aturant-se; més o menys el que està passant en el PP valencià, poc a poc va llanguint sota la seua pròpia misèria, sepultats per un allau de casos de corrupció i per una incompetència en la gestió que desmunta completament aquella dita de, la dreta gestiona millor que l'esquerra. En el seu cas les forces de fregament venen representades per personatges com els Blasco, Cotino, Castedo, Fabra o Barberà, i, en menor mesura per una oposició que s'ha dedicat a veure-les vindre sense pràcticament exercir com a tal, fins l'arribada de Mònica Oltra, que va sacsejar la política valenciana i va fer remoure de l'escó a un bon grapat de bons diputats i diputades que venien dormitant plàcidament.

Segona Llei de Newton (Llei fonamental de la dinàmica)

"Si una força actua sobre un cos, el fa moure de manera que la variació del moviment respecte al temps, és igual a la força que produeix el moviment"

En aquest cas si varies forces actuen sobre el mateix cos, la resultant és la suma de totes elles. El problema ve donat quan les forces actuants sobre el cos es contraresten, és a dir, no sumen. En l'àmbit polític valencià passe una cosa pareguda, l'estaca popular no acabe de caure per l'apuntalament que, voluntària o involuntàriament, exerceix l'oposició, no existeixen uns mínims consensuats per desgastar de manera continuada i sense defallir a un govern que va pegant tombs, però que no acabe de caure a la lona.

Tercera Llei de Newton (Llei d'acció i reacció)

"Quan un cos exerceix una força sobre un altre, aquest últim exerceix una força igual i en sentit contrari sobre el primer"

En política ve a ser, "fer un Salom", o sigue, contestar de manera sectària e insolent a una crítica coherent i argumentada. Desviar l'atenció, entrar en contradiccions i enfangar el terreny de joc, és patrimoni de la dreta més rància, per tant cal realitzar accions que deixen sense arguments ni capacitat de reacció a tota la xarxa clientelar que ha creat el Partit Popular durant més de 20 anys i sabent que la resposta serà el joc brut, estar preparats per combatre'l, no quede altra, preparem-nos des de ja, que en el "Mourinho style" no tenen rival.

JuanMa Segarra   Iniciativa del Poble Valencià. Coalició Compromís.

L'estratègic

Fa unes setmanes que va acabar el FIB, vint anys no són res, o són molt, depèn de la manera de veure-ho. Com tots els anys el poble s'ha omplit de gent jove que busca gaudir del festival per excel·lència, de la força que té el més antic dels festivals de l'estat, de les ganes de ballar i de diversió, de les platges de la localitat i del seu entorn com enclavament extraordinari, o no?.

És cert que després d'uns anys complicats, en els quals la nefasta gestió dels organitzadors ha tingut molt a veure, el FIB ha presentat un cartell decent, potser no massa atractiu, però digne a la fi, encara que també és de veres que l'esdeveniment ha continuat amb la seua sostinguda caiguda, tant en nombre d'espectadors, com en beneficis pels comerciants del poble. Així i tot des del consistori local aquesta realitat s'ha disfressat dins del context de crisi generalitzada per tota Europa (més del 70% del públic és de fora) i s'han presentat xifres absolutament generoses amb l'impacte econòmic que el FIB represente per les butxaques del nostre poble.

Fa uns anys els organitzadors originals es varen desfer del festival i el vengueren a un grup liderat per l'empresari Vince Power, el qual realment el va comprar per a continuar amb el negoci i guanyar diners. Quan la cosa va començar a no funcionar, les arques públiques van cobrir, en part, les despeses de l'empresa, fins que l'any passat amb l'amenaça d'un concurs de creditors sobre l'organització, els poders polítics , sota la campana, aconseguiren salvar el FIB, meitat amb diners de tots, meitat amb l'afavoriment de la venda del festival a un altre grup inversor. A això se li coneix, en paraules de la regidora de festivals, l'alegre i optimista Carolina San Miguel, com, "el Fib és estratègic per a Benicàssim", el que ve a ser més o menys, "encara que sigue un pou sense fons, injectarem diners per garantir la continuïtat".

Realment la nova organització ha fet el que ha pogut per donar estabilitat, però la realitat és crua i les dades són per analitzar, en tres anys el festival de festivals ha perdut 80.000 espectadors i, de continuar la tendència, en poc de temps deixarà de ser negoci i ja sabem com són els negocis...si hi ha rendibilitat es mantenen i sinó o es canvien de format, o es traslladen a altres llocs o baixen la persiana.

En contraposició tenim l'altre gran festival de l'estiu en Benicàssim, el Rototom, tradicionalment el germà pobre, l'exemple contrari de l'escrit més amunt, aquest any serà la seua cinquena edició en la localitat (21 en total) i malgrat els seus començaments complicats, ha aconseguit consolidar-se com una alternativa diferent, donada la seua capacitat d'oferir un programa variat e inclusiu, que satisfà a un bon grapat de persones de diferents edats. Fòrums de debat, activitats pels menuts, música i reivindicació han fet del Rototom un festival de referència dins de la programació a l'ús de la majoria d'esdeveniments d'aquest tipus.

Ajudes públiques tenen els dos festivals, ara ens hem de plantejar si seguim donant respiració assistida a un moribund sense demanar un canvi de tendència i un replantejament del model (Fib) o si fem bandera d'un altre model, pot ser més crític, però molt més atractiu per a les persones (Rototom); tot sense perdre de vista que els dos són negocis privats i que quan deixen de funcionar s'aniran amb la música a altra part.

Juan M. Segarra. Iniciativa del Poble Valencià. Coalició Compromís.