El primer que hem de valorar és el fet de que es comence a redactar una llei per a la millora de la qualitat educativa al temps que s’està sotmetent tot el sistema educatiu a les retallades majors de tota la història de la democràcia, el que significa un empitjorament de les condicions en que es desenvolupa el procés educatiu: barracons, augment de ràtio, disminució de professorat, falta de beques de llibres de text, minoració de línies de transport, impagament de les despeses de funcionament dels centres, minoració dels programes dedicats a l’alumnat amb Necessitats Educatives Especials, ...
En la nostra opinió, el marc legal de l’educació, tant a nivell d’Estat com autonòmic, permet la millora del funcionament del sistema educatiu i la millora dels resultats de l’alumnat, entenent que, a l’usar el concepte de “resultats”, parlem tant dels aspectes purament acadèmics com els d’integració social i del desenvolupament integral de la persona; per tant, la primera incoherència està en fer una reforma legal per millorar la qualitat educativa quan les decisions preses pels impulsors tenen com a resultat l’empitjorament.
NO FA FALTA UNA NOVA LLEI, FA FALTA MILLORAR LES CONDICIONS DE L’EDUCACIÓ. En tot cas e que fa falta seria arribar al CONSENS PER UNA LLEI MARC D’EDUCACIÓ ESTATAL QUE DEIXE A LES COMUNITATS AUTÒNOMES ADAPTAR-LA A LES SEUES PECULIARITATS.
Però si ens cal una nova llei, no és aquesta, no és una llei que com una màquina del temps ens fa evolucionar cap arrere. Ja en les primeres línies de la introducció deixa clar el caràcter regressiu de la proposta en quant parla del talent de l’alumnat , tots els alumnes tenen talent; aquesta frase deixa clar el concepte arcaic en el que es basen els redactors, no parlen de capacitats que cal desenvolupar, no parlen de les distintes classes d’intel·ligència que cal ajudar a prosperar, parlen d’una cosa que es té o no es té, disfressant-lo a l’intentar universalitzar-ho dient que tots la tenen; ens porten a un sistema dual de blanc o negre, de bons o roïns, molt perillós per a l’educació. No s’han enterat encara de, per exemple, la teoria de les intel·ligències múltiples exposada per Gardner.
Aquesta apreciació cobra encara més valor quan observem que en tot el text no apareix per a res l’Educació Infantil, ni el període de 0 a 3 anys ni tampoc el de 3 a 6 anys (d’això ja parla l’actual llei); pareix que el moment en que s’ha d’ajudar a madurar els xiquets i xiquetes no és important; com en aquesta etapa no es pot parlar de l’ensenyament orientat a trobar el treball, no cal ni esmentar-lo. Compromís ha presentat una ILP sobre la creació d’una xarxa pública d’educació Infantil de 0 a 3 anys, perquè és important que l‘alumnat estiga ben atés des del primer moment, i se’l motive per aconseguir millorar la maduració de totes les seues capacitats , cosa que cal fer també en el període de 3 a 6 anys.
El fet educatiu té marcada la finalitat en sí mateix, més encara quan parlem de l’educació primària, i no ha d’estar subordinat a la creació de treball, el que apareix constantment en el text. L’esborrany reitera la relació educació i ocupació i introdueix termes com creixement econòmic i competitivitat com si aquests foren els objectius de l’educació. Ben al contrari Compromís creu que la societat ha de ser més integradora i menys competitiva i, per tant, volem que l’educació tinga també aquestes característiques.
L’objectiu principal és el de reduir la taxa d’abandonament prematur de l’educació i millorar els resultat educatius d’acord amb criteris internacionals, el que, una vegada més, no es separa del de millorar l’empleabilitat i l’esperit emprenedor, però la veritat és que serà difícil assolir aquest objectiu sense millorar el pressupost d’educació del País Valencià i, encara més, la millora en la utilització dels recursos econòmics, materials i personals del sistema educatiu. Per una altra part oblida que la capacitat de trobar treball no depèn només de la formació sinó que principalment està relacionada directament amb l’ofert de treball. La formació és un factor de competitivitat en l’obtenció de treball, però no crea treball.
La classificació de les matèries en troncals, especifiques i d’especialitat (de lliure configuració autonòmica) ja en l’educació primària és un error de principi ja que renúncia a l’educació integral de l’individu; l’alumnat pot acabar la seua escolaritat sense haver donat mai Educació Artística. Aquesta situació ens transporta molts anys enrere, on els ensenyaments artístics eren considerat “maries” i no tenen en consideració la maduració de la sensibilitat musical i artística, aspecte important de la formació integral de l’individu. Es traça un camí cap a l’especialització des de l’inici de l’ensenyament, de manera que es renúncia al model humanístic, el de la persona que reuneix al mateix temps els coneixements científics i la formació artística, per anar cap a un model de coneixements modulars i inconnexes entre ells. Formarem tècnics sense esperit, capaços de construir, per posar un exemple, edificis molt alts, que seran un prodigi tècnic, però on la vida no siga possible, fets per al lluïment tècnic però sense pensar en les persones.
El que sí que aconseguirà aquesta llei és el desmantellament de l’ensenyament en les llengües autonòmiques, els programes d’immersió lingüística no apareixen i l’únic que apareix al respecte és l’obligatorietat de donar la llengua cooficial que queda enquadrada en el tercer grup de matèries, les d’especialitat, amb la qual cosa aquells alumnes que en cursen més d’una de les matèries d’especialitat, podrien aprovar sense tenir en compte la valoració de la llengua pròpia.
NOVETAT: , “todos los alumnos deben cursar Lengua Cooficial y Literatura en aquellas Comunidades Autónomas que posean dicha lengua cooficial, si bien podran estar exentos de cursar o de ser evaluados de dicha área en las condiciones establecidas en la normativa autonómica”.
No hi ha ni una referència a l’ensenyament en la llengua cooficial, no l’impedeix però no el tracta més que en la referència que fa en la seua utilització en l’ensenyament de la llengua estrangera. No obstant sí que estableix com a prioritat el domini d’una segona o tercera llengua estrangera, cosa que està de moda en el PP. Al País Valencia ja existeix un programa d’ensenyament plurilingüe que ensenya l’anglès sense professorat especialista, en base a becaris. És eixe el model d’ensenyament de les llengües? Més bé és la demostració de la utilització demagògica de temes sobre els que hi ha una certa sensibilització de l’opinió pública.
Un dels objectius no confessats és la unificació del sistema educatiu, de manera que recupera part de les competències educatives que estan cedides a la comunitat Autònoma, i s’ingereix en les actuacions que cada comunitat fa en els seu territori, el que està principalment dirigit a Catalunya a qui li dedica, sense citar-la, la disposició addicional trigèsima novena en la que es diu que si algú vol l’ensenyament en castellà i no se li garanteix li tindrà que pagar l’escolarització en un centre privat. Sembla broma, però és veritat.
Esmenta també la diferència amb la resta de països del nostre entorn respecte al poc nombre d’alumnat que cursa la Formació Professional, però consolida la situació actual en la que els batxillerat són la finalitat d’aquells que obtenen la titulació de batxillerat i la FP queda com una opció residual per als que no aconsegueixen el títol.
Consolida la situació actual de la FP i per tant seguirem en la mateixa situació. Per aconseguir els objectius marcats compta amb dos instruments bàsics: el reforç de la figura del director i les avaluacions externes dels centres. En quant al director es professionalitza la seua figura, es reforça el caràcter de representant de l’administració, és el darrer escaló de l’administració educativa i perd tot el caràcter de representació del centre. A partir d’ara la figura del director no reunirà tant l’aspecte democràtic, sinó que serà el braç executor de l’administració dins del centre docent.
El segon instrument de millora és l’avaluació externa; el professorat, l’equip docent no és suficient per a qualificar l’alumnat caldrà, coneixent-los com els coneixem, contractar una empresa, lògicament d’amics, per a que ens diguen qui pot aprovar i qui no. On quedarà el concepte d’avaluació contínua? Solament amb un examen van a determinar els nivells obtinguts? Què avaluaran? Ens tornaran a una avaluació merament de coneixements que establirà qui salta la barrera i qui no. Com avaluaran els procediments que utilitzen en el seu treball o les actituds que l’alumnat ha tingut al llarg de l’escolaritat? És una llei clarament regressiva, que retira la confiança en el professorat a l’hora d’avaluar ja que confon el que podrien ser unes proves homologades per a fer un anàlisi comparatiu dels resultats amb la necessitat de supervisar el que han acordat els equips docents.
Però el que no expliquen és que la revàlida de 2n de Batxillerat, que substituirà la Prova d’Accés a la Universitat busca afavorir els centres privats que habitualment obtenen resultats per baix dels públics. A més, aquesta avaluació no serà un instrument de millora de la qualitat sinó que es preveu utilitzar-la per a fer una classificació de centres amb bons, mals o regulars resultats.
És una proposta que afavoreix l’ensenyament privat i particularment el religiós ja que admet la legalitat del finançament públic dels centres que discriminen l’alumnat en funció del sexe com fan alguns centres d’ideologia ultraconservadora, consagra (mai més ben dit) i reforça la presència de la religió en el currículum escolar.
