Morir d'èxit

Resulta curiós com les organitzacions polítiques realitzen cadascuna els seus posicionaments (normalment amb els interessos electorals per davant), la tria de candidats, la cerca d'una major afiliació o la consecució de qualsevol objectiu que se proposen mitjançant els instruments al seu abast, com per exemple eixint al carrer per recollir signatures per una ILP, etc.

Els temps de crisi que estem vivint fan que els polítics estiguen vists com unes criatures molt roïnes que només volen robar al poble, que s'aprofiten de la gent i que són més corruptes que la majoria dels ciutadans; això realment té conseqüències nefastes per als representants públics, ja que una minoria fa que la majoria estigue jutjada i condemnada prèviament per part del poble.

És de veres que els dos partits majoritaris de l'arc parlamentari espanyol (PP i PSOE) són fonamentalment el cercle de totes les crítiques, i és de veres que en moltíssimes ocasions els ciutadans no van desencaminats, ja que fins ara han sigut els que han hagut de governar en quasi tots els llocs, això té dues conseqüències:

- La pujada fins a on no podíem ni somniar dels partits minoritaris, que per la seua condició estan molt més a prop del poble, interaccionen molt més ràpid amb els ciutadans, tenen molta més agilitat i ingeni a l’hora de presentar qualsevol proposta i per sobre de tot són percebuts per la gent com una brisa fresca de renovació.

-La desídia dels votants i el desarrelament d'aquests cap els polítics (ací entren tots i de tots els partits).

Ara mateix al País Valencià i segons les enquestes, la situació en cas de que hagueren eleccions canviaria prou respecte a l'actual, és a dir tant EU com Compromís (que ja hi són) i UPyD (que no hi és) tindrien una forta pujada en nombre de vots/escons, i tant PP com PSOE davallades en gran mesura.

L'anàlisi més senzill seria el següent; PP i les seues nefastes polítiques aplicades al llarg del País que sumat als escàndols de corrupció generalitzada fan d'aquesta formació una autèntica carn de jutjats i estan començant a ser percebuts pel poble com part fonamental de la crisi del sistema, i això fa que una formació "centralista" (per no dir qualsevol cosa pitjor) com UPyD tingue prou opcions de trobar el seu espai en l'arc parlamentari (i local) valencià.

D'altra banda el PSPV-PSOE és vist amb desconfiança per una gran part dels valencians, ja que quan han tingut responsabilitat de govern mai han aplicat les polítiques que han defensat quan han estat a l'oposició, això durà a EU a tindre un augment de vots proporcional a la pèrdua del PSOE.

I per finalitzar està Compromís, aiii Compromís, una opció més plural, més defensora de la identitat dels valencians com a poble, més progressista, més d'esquerres, més verda, d'obediència valenciana a la fi....a Compromís li caurà una "pluja" de vots important, que faran d'aquesta força la clau de la governabilitat del País Valencià, però, realment estem fent tot el possible per què això ocorri?; la militància trobem a faltar estar a peu de carrer, contactar amb la gent, interaccionar amb ells, recollir signatures per ficar en marxa la ILP sobre el deute il·legítim per exemple (des de la presentació de Compromís a Madrid no s'ha tornat a dir res), conforme és va fer amb la ILP de les escoletes de 0 a 3 anys, a la fi tornar a empoderar-nos del carrer com fa més de dos anys feram dia si i dia també en una tasca que va donar els seus fruits en les eleccions autonòmiques. En lloc d'això ens perdem en lluites per les primàries, que si amb més pluralitat o amb menys, que si de pagament o gratis, que si jo porte més anys de militància que tu, que si el sexe dels àngels, quan el que ha de quedar claríssim als ciutadans és que mai és veuran unes primàries tan participatives i democràtiques com els que Compromís els oferirà, per tant pense (pensem) que és l'hora de fer POLÍTICA, de ser l'altaveu del carrer, d'oferir una coalició fresca i innovadora, de portar la pluralitat fins al final, de mirar cap als orígens (que no al passat) per veure que ens estem deixant pel camí  en tal d'agafar-lo, de teixir una xarxa de complicitats amb les persones corrents i de no romandre estàtics esperant una pluja de vots que potser mai arribarà o si arriba que d'una ventada no es vagen a un altre lloc.

Cal més POLÍTICA i menys posicionaments estàtics i partidistes a l’ús, o som la casa de tots els que estimem la nostra terra o sinó morirem d'èxit.

Salut.

J.M.Segarra. Compromís per Benicàssim.

GENT DESCONCERTADA

GENT DESCONCERTADA

Després de la implantació del districte únic en l’elecció de centres educatius, no passaran molts dies en publicar algun periòdic que tants alumnes s’han quedat sense poder matricular-se en centres concertats i se n’han de construir més.

Amb aquest article m’agradaria analitzar en la mesura de les meues possibilitats, i quan dic això em referisc a que m’agradaria tindre més dades de les que se’ns oculten sistemàticament, que hi ha darrere dels centres concertats.

Així formularé la següent pregunta: Per què la gent matricula als seus fills en la concertada?

És evident que els concertats costen menys diners a l’administració, ja que tenen altres fonts de finançament (comissions en llibres, uniformes, transport, menjador, excursions, detalls de nadal...), en ells el professorat és més dòcil ja que el seu lloc de treball no és segur i es pot aprofitar aquesta circumstància per fer-los fer tasques que no els corresponen (cuidar en el menjador, transport...).

El professorat en la concertada no passa per oposicions, així la selecció de personal no es fa amb criteris objectius, de fet tots els professors i professores que conec que treballen en la concertada han intentat fer oposicions a la pública on a priori les condicions de treball són millors.

La concertada fa selecció d’alumnat de dues formes, una directa amb el punt que dóna el consell escolar normalment a qui porta els fills a la guarderia del mateix col·legi i altra indirecta amb un cost de l’educació assumible per la majoria de la classe mitjana però inassumible pels més desfavorits.

Desgraciadament, la renda familiar està relacionada amb el nivell educatiu dels xiquets per diversos motius: els xiquets i xiquetes que creixen en un entorn familiar amb cultura estan acostumats a que els seus pares els expliquen les coses tal i com són de menudets; els immigrants ixen del seu país per falta de diners i excepte els dels països de l’est solen portar un endarreriment de coneixements; qui té diners, si el seu fill/a va malament, pot pagar professors de reforç...

Mentre que l’educació pública ofereix programes de reforç a l’alumnat amb dificultats, la concertada ofereix la porta d’eixida.

La raó per matricular els xiquets en la concertada és per tant que no es mesclen amb els més desafavorits (amb els fills de les putes del Caminàs em va dir un una vegada) infonent-los de ben menuts la separació de classes  també alguns diuen que ho fan per l’uniforme, com si els públics no pogueren ficar uniforme per decisió del Consell Escolar que vol suprimir la Llei Wert.

Per si no ha quedat clar encara, per què és roina la concertada?

L’ensenyament concertat deteriora la pública fent que baixe el nivell mitjà de l’alumnat i així més gent que pot pagar-ho vol fugir de la pública, deixant-la com marginal o educació d’últim recurs. Converteix assignatures com tecnologia en treballs manuals de muntar enginys mecànics, comprats amb comissió a Microlog o a Opitec, que es munten a casa, pels pares normalment i que seran molt útils per muntar mobles d’Ikea quan els xiquets siguen majors però que ajuden poc a desenvolupar l’enginy que és del que es tracta i mentrestant el taller es pot utilitzar de magatzem per llibres i uniformes.

Així, per concloure, no hem d’oblidar que la escola concertada és una societat privada pagada amb diners de tots i on el director fa i desfà a la seua voluntat. Inverteixen en publicitat, part de la qual va per desacreditar la pública i fer que l’alumnat es moga cap a ells. La existència d’aquests centres tindria raó de ser per la falta de públics per matricular a tot l’alumnat, però, a poc a poc, per una millora de l’educació hauria d’anar desapareixent en lloc d’augmentant la seua presencia com estan fent els governs del PP.

En la meua opinió ens hem lliurat d’una massiva privatització gràcies al baix sou dels directors de centre que fa que no siga per ells desitjable aquest negoci.

A banda deixe als privats, qui tinga diners i se’ls vulga gastar en la completa privada que ho faça, lliure és cadascú de fer el que li vinga de gust amb els seus diners.

Diego Zaragozá. Responsable d'organització de Compromís per Benicàssim.

Nosaltres els valencians, valencians

NOSALTRES ELS VALENCIANS, VALENCIANS.

NOSALTRES ELS VALENCIANS, VALENCIANS.

“No caldrà que jo faci ressenya, ací, de les manifestacions habituals d’aquest desballestament [de la nostra existència com a poble ]. Són un trist teixit d’abandons, de desídies, de timideses, de mimetismes estèrils; una barreja de localisme inútil i de conformitat provinciana, una progressiva depauperació social.

Indiferents o mistificats, els valencians —els valencians en bloc— vivim presos en una espècie de passivitat confusa, que no encertem a superar: passivitat concertada sobre la nostra condició de valencians, més que res. Tota comunitat mitjanament sana manté, per damunt o per sota dels seus antagonismes interns, uns nexes de solidaritat bàsics, gràcies als quals continua afirmant-se en ella mateixa i és ella mateixa: són aquests nexes els que, entre nosaltres, van relaxant-se de mica en mica, es debiliten, s’esvaeixen. Encara el gentilici «valencians» vol dir alguna cosa, naturalment, i més que no sembla a primera vista: però la seva força vinculatòria i estimulant queda rebaixada, restringida, quasi ineficaç.

Tot això, considerat en abstracte, podria induir a conclusions desoladores: podria interpretar-se com un senyal precursor, si no com una dada irrefragable, de la nostra total i definitiva despersonalització. Davant un observador foraster, fins i tot als ulls desatents d’algun d’autòcton, faríem l’efecte d’un poble a punt d’extingir-se, dimitit. La veritat és que la contrapartida d’aquell desistiment diguem-ne moral resulta prou menys tètrica.”

(Joan Fuster; nosaltres els Valencians)

"Sóc 'nacionalista' en la mesura que m'obliguen a ser-ho, l'indispensable i prou. Perquè, ben mirat, ningú no es nacionalista sinó en front d'un altre nacionalista, en bel.ligerància sorda o corrosiva, per evitar senzillament l'oprobi o la submissió" (Joan Fuster)

El 25 d'abril de 1707, l'antic Regne de València va deixar de ser una nació es va convertir en una regió, en un territori conquerit i administrat com a tal. Va ser el preu que va pagar per la seua adhesió a la causa de l'arxiduc Carles d'Àustria, que va disputar sense èxit la corona hispànica a Felip V, duc d'Anjou, net del rei de França (Lluís XIV) i primer Borbó a asseure's al tron de Madrid.

El Regne de València va anticipar el destí de Catalunya, que també va perdre el seu estatus jurídic de nació el 1714 en el mateix conflicte: la guerra de Successió.(http://www.vilaweb.cat/media/attach/vwedts/presencia/ultimsvalencians.pdf)

Vint anys després, amb l’excusa d’aquest article, estic repassant el llibre de Joan Fuster que em van fer llegir en l’institut. Amb el pas del temps sembla que les intencionalitats polítiques vers la nostra societat, la nostra cultura i el nostre idioma no han canviat.

A més de les particularitats i agressions històriques reflectides al llibre, avui en dia, la nova llei d’educació (la LOMQE) és una declaració d’intencions d’una part de societat cap a l’altra part que per minoritària sembla no tenir dret a conservar la seua identitat.

Amb totes aquestes circumstàncies en contra, la llengua ha perdurat, i puc constatar un fet per ser optimista: encara ara si vius a Castelló/Benicàssim i no parles Valencià poden ser dues causes:

1a) Que els teus pares no siguen d'ací i no hages tingut la necessitat d'usar-lo, no els culpe, han estat víctimes d'una nefasta política lingüística que hem de millorar (si gentola com Antonio Esquina no ho impedeix). Ni tan sols els valenciano parlants poden escriure correctament en la seua llengua.

2a) Que sigues un renegat, açò és pitjor, ja que durant molt de temps s'ha associat el valencià a les classes baixes, als llauradors, i “la gente de bien hablaba castellano”.

Ara les tornes han canviat amb la forta immigració dels últims anys usar el valencià és sinònim de ser d'ací de tota la vida i poder treure pit d'estar a la nostra terra (cosa que lamentablement massa gent no pot fer).

Però amb tot açò l'impensable és intentar eliminar la llengua pròpia del poble, com si emigresses a Sevilla i volguesses que ningú ballés sevillanes.

Que ningú em mal interprete, no estic en contra de la immigració, no vull promoure idees xenòfobes, el meu propòsit és que les persones que venen i han vingut de fora aprenguen la nostra llengua d’una forma natural, com els meus fills aprenen el castellà i per aconseguir aquest fet el model d’immersió és l’única possibilitat.

Diego Zaragozá Blasco, responsable d'organització de Compromís per Benicàssim.

EIXIR DE LA CRISI (III)

EIXIR DE LA CRISI (3a PART)

EIXIR DE LA CRISI (3a PART)

Feia dies que em passava pel cap aquest fet, però un comentari en facebook d’una companya de partit a propòsit que tinguera més "m'agrada" la foto de les seues ungles pintades que l'enllaç de la web sobre sexisme quotidià m’ha fet aprofundir sobre el tema. En el meu cas, jo un habitual del facebook, havia observat que quan fique algun article polític puc tenir un parell de “m’agrada” i algun comentari en un poc de sort, però al ficar alguna foto dels meus fills arribe fàcilment als 30-40 “m’agrada”.

A què es degut este fet? Esta la gent desinteressada per la situació actual? Esta desmoralitzada? Pensa que serà passatger esta crisi?

Que la gent visca al marge de la crisi ho descarto, ja que aquesta conjuntura econòmica en major o menor mesura ens ha esquitxat a tots, per tant em decanto per les dues següents.

La psiquiatra Lola Morón ens diu que “La desmoralización y desesperanza. También produce un estado de apatía, ya que perdemos las ganas de pelear. Al principio se intenta, pero la apatía vence” cosa que comparteixo, encara que l’abstenció en les últimes eleccions no va ser la més alta de la historia, cosa que sí va ser el vot en blanc.

Per altra banda està el missatge que per repetitiu està calant en la societat i que ve a ser “aguanteu un poc més que açò ja està passant”.

Que eixirem de la crisi és segur, així com un creixement no pot ser infinit i d’aquí apareixen les crisis, un decreixement tampoc. El dubte és quan i si eixirem reforçats d’ella o continuarà tot igual. Jo crec que es pot accelerar l’eixida i es pot eixir enfortits amb una ferma posició de canvi cap a les institucions públiques.

I ací la majoria dels medis de comunicació estan ficant el seu afany que la cosa es quede com està, fomentant el bipartidisme, mirant pels seus interessos econòmics i funcionant com el que són, una empresa privada al servei dels seus accionistes. Per aquest motiu puc considerar-me un usuari del facebook per trobar publicades una major varietat d’opinions dels diferents temes i fer-me el meu propi criteri.

La societat permet que l’alcalde de Castelló i/o Benicàssim estiguin imputats per delictes d’enriquiment propi, que 11 dels 55 diputats del PP a les Corts Valencianes estiguin sent investigats judicialment, i no passa res!! Com no hi ha una llei que obligue als càrrecs públics a deixar, encara que siga temporalment, el càrrec mentre s’estan jutjant o instruint les seues causes penals??

Potser sóc jo el que està equivocat, potser el correcte és privatitzar-lo tot, per així els càrrecs públics assegurar el seu futur i el de la seua família després de deixar el servei sense caldre fer dificilíssimes oposicions, o potser m’haguera d’haver pres la pastilla blava en lloc de la roja en aquella festa d’un tal Morpheo que vaig anar.  

Amb tot açò, la tercera proposta per eixir de la crisi és senzilla: voler eixir d’ella amb unitat, compromís i responsabilitat.

M’agradaria acabar la publicació dient una barbaritat ben grossa, total no ho llegirà ningú, excepte Juanma, però no se m’acut ninguna especialment brillant.

Diego Zaragozá. Responsable d'organització de Compromís per Benicàssim.

Sentit comú

De vegades ens referim al sentit comú o seny com el menys comú dels sentits, és una qüestió inherent a la condició d'humà, es a dir, si de vegades fem una bogeria és interpretat com que la persona que la fa es decidida, valenta, insensata o impulsiva, la coneguem o no, pel contrari si fa un exercici de reflexió es una persona equilibrada,  prudent o ponderada.

En política es tendeix a donar suport al segon tipus de persones, ja que la majoria de la població veu com una virtut la prudència i el seny per damunt d'ideologies, i si això va acompanyat d'una capacitat per al treball, a més es dona confiança i eixa sol ser la principal virtut dels polítics que guanyen eleccions.

Però massa voltes estem donant-nos compte que aquestes virtuts tan valuoses queden desvirtuades pel poder dels diners, que son els que realment fan arribar el missatge que es vol transmetre a enlloc, i per la vanitat i l'ego de cadascú; això fa als nostres dirigents vulnerables i, per tant a partir d'eixe moment es fiquen a la defensiva, substitueixen el discurs que els ha dut al poder per frases plenes de xifres incomprensibles i fan de l'atac a l'adversari, la mentida i de l'insult permanent (sobre tot a la intel·ligència dels ciutadans) el seu camí per continuar en política.

Exemples hi ha molts, Cospedal i les seues indemnitzacions en diferit, Montoro i el DNI de l'infanta, Zapatero  i la seua "tensió", Aznar i les armes de destrucció massiva....i així tota una mena de personatges que han anat desfilant pels llocs de poder tant a nivell estatal, com autonòmic o municipal.

Perquè de sentit comú és acatar les sentències judicials contra les que no hi ha recurs, de sentit comú es no malgastar diners públics en recursos d'empara quan tot el peix és venut, de sentit comú es donar-lis una solució als veïns que tenen la vivenda en la zona del barranc de la Parreta independentment de que es faci el golf, els hotels o els parc temàtics, i, sobre tot és de sentit comú deixar de mirar-se el melic i ficar-se a treballar pels veïns de Benicàssim deixant de costat les influències que encara exerceixen agents urbanitzadors, grans constructores i especuladors en general.

Per finalitzar, potser encara som a temps de donar-li un impuls a l'activitat turística a Benicàssim, però no amb la destrucció, l'especulació i el malbaratament del terme municipal, més bé apostant per la qualitat, l'excel·lència i el sentit comú, que com bé coneixeu és el menys comú dels sentits.

Salut.

J.M.Segarra. Compromís per Benicàssim.

Com eixir de la crisi (II)

COM EIXIR DE LA CRISI (2a PART)

La crisi està servint d’excusa a la caverna mediàtica i a UPYD (si considerem que no pertany a aquesta) per desmuntar l’estat de les autonomies i recuperar la centralització dels serveis públics. Jo vull trencar una llaça en pro d’aquestes i dir que un territori és més fàcil de governar de prop. No han estat les Autonomies les que han fallat sinó la gent com Francisco Camps i Zaplana els quals han gastat el que no podien, a més, dels 7 països europeus amb més renda per càpita, excepte Noruega i Suècia, tots tenen menys quilòmetres quadrats que els Països Catalans junts.

La meua segona proposta per eixir de la crisi pot semblar poc original, però vull avalar-la amb xifres i amb un matís propi.

Així, considero encertat el model de concert econòmic del País Basc o Navarra per tothom i propose fer algunes retallades de personal del Poder Legislatiu.

Jo no vull que desaparega el senat, però m’agradaria reconvertir-lo de forma pareguda a com proposa el PSOE. En la meua opinió els senadors serien elegits pels diferents governs de les comunitats, per exemple en la Comunitat Valenciana hi ha 99 diputats, doncs hi aportaria 10 senadors que serien els mateixos que ja cobren del govern autonòmic.

A una mitjana de 10 senadors per comunitat hi hauria 170 senadors, quasi 100 menys que actualment i a més no es pagarien dietes, sols s’hauria de pagar un bitllet d’anada i tornada en AVE i el 45 euros que val el menú i el taxi.

Una senadora com Carmen Alborch cobra 110000 euros/any més un assessor ens ix cada senador per 150000 euros el que fa 40 milions d’euros que a nivell macroeconòmic no és molt però si diem que amb ells es pot contractar 1330 professors o 800 inspectors d’hisenda ja pareix més.

També entrarien dins d’aquesta retallada els eurodiputats reduint-los a la meitat, els subdelegats de govern i les diputacions, sols els diputats ja que l’estructura funcionarial s’incorporaria a les diferents Conselleries.

A més, es considera que el Rei és una persona multimilionària, per tant no propose congelar-li el sou, més bé congelar-li els ingressos un parell d’anys, com també es podria fer parcialment amb l’església.

Una última despesa prescindible en temps de crisi és despesa militar i d’aquesta lògicament la guerra d’Afganistan és incomprensible.

Tampoc ens podem oblidar de despeses supèrflues en ambaixades, consolats, etc. Així com a resum puc ficar aquesta taula.

Aquestes xifres són per baix. Ja que estes retallades ben administrades suposen una reducció també de despeses implícita, per exemple, no cal una persona de manteniment per la Diputació i altra per la Subdelegació de Govern el que reduiria encara més el pressupost.

Els 831 milions d’euros que apareixen en la taula poden semblar a poc si els comparem amb els 50 000 milions de sanitat o els 1430 milions de despesa farmacèutica de la Comunitat Valenciana però no era la meua intenció donar una proposta per eixir de la crisi econòmica, amb aquest article volia més bé donar eixida a la crisi institucional en què estem immersos.

(1)     Eliminant els 266 senadors

(2)    Deixant-ne 26

(3)    Reduint un 20% l’aportació actual

(4)    Reduint un 20% l’aportació actual

(5)    Les competències passen a les Comunitats per evitar duplicitats

(6)    Reduint un 20% l’aportació actual

Diego Zaragozá. Responsable d'organització de Compromís per Benicàssim.

COM EIXIR DE LA CRISI (I)

COM EIXIR DE LA CRISI

A estes altures de la crisi només els “merkelianos” dubten que es necessita un estímul econòmic per a eixir d’ella. Molts analistes aposten per la inversió pública per a reactivar l’economia, cosa difícil tal com estan els comptes de l’estat actualment i un major endeutament no pareix el més aconsellable.

Les principals companyies elèctriques Espanyoles, Iberdrola i Endesa van tindre uns beneficis en 2012 de 2840 i 2212 milions d’euros respectivament, mentres que una quantitat semblant (3000 milions d’euros) es retallava en educació.

Així, per què els ciutadans veiem com les nostres propietats immobiliàries es devaluen a la mitat? Per què els funcionaris han de perdre un 20% de poder adquisitiu i mentrestant, les elèctriques tenen estos voluptuosos beneficis?

Estes empreses han vist com el preu de la llum es duplicava des de l’any 2005 fins al 2012, hem de pensar que l’any 2004 quan es va crear el dèficit tarifari perdien diners? Doncs jo crec que no, perquè en el 2005 els periòdics deien que “La internacionalització de l’empresa espanyola (Endesa) és un dels fenòmens quantitatius i qualitatius més rellevants de la història recent de l’economia espanyola” i tot a costa del mercat espanyol.

En la Comunitat Valenciana es produïx el 5,7 % de l’electricitat, no obstant això es consumix el 9,7% de la producció nacional, la qual cosa suposa un dèficit productiu del 4 %, uns 4400 GWh / any.  És ací on hem d’incidir, equilibrant esta balança, no a càrrec de tots els usuaris com es va fer en els governs d’Aznar i Zapatero, creant així el dèficit tarifari en pro del medi ambient, sinó que siguen les companyies les que per decret invertisquen en la producció elèctrica.

Un increment de producció d’estes característiques suposa la construcció de 40 plantes termosolars, per exemple. No sols podem repercutir en un augment de la producció per a equilibrar, també es poden realitzar millores d’eficiència energètica en els edificis públics, açò sí a càrrec de l’administració amb una millor distribució dels pressupostos, o simplement permetent l’autoconsum com recentment han fet en les Illes Canàries.

Un augment de la producció pot generar excedents, per a compensar es deuria de deixar de produir estos GWh en les centrals de cicle combinat, les quals usen gas natural com a combustible, la qual cosa representaria una disminució en les importacions amb el consegüent augment del PIB.

I si és tan fàcil, per què a ningú se li ha ocorregut abans? Segurament no sóc el primer a plantejar-ho però hem de recordar que estes companyies, juntament amb telefònica, són la principal font de col·locació d’expresidents i exministre.

Diego Zaragozá. Responsable d'organització de Compromís per Benicàssim.